Del Bernabéu a Riad: nova era o ‘déjà-vu’
Feia una eternitat que Xavi buscava un partit com el de la final de la Supercopa a Riad contra el Madrid. Al·leluia! El Barça va signar la millor actuació des de la seva arribada com a entrenador, només equiparable al 0-4 al Bernabéu. Tot li va sortir bé, com si el guió escrit des de la banqueta, per fi, es traduís en imatges a través dels seus actors, que no sempre saben interpretar el que vol el director. Després de l’estiu de les palanques, de l’eliminació prematura a la Champions i dels dubtes constants per tancar els partits –tot i ser líders de la Lliga–, es va veure un conjunt coral amb una idea de joc sòlida i amb una fortalesa competitiva que fins feia cinc minuts semblava una quimera. El projecte de Xavi i la institució necessitaven una nit esperançadora així per poder somiar de debò.
El 20 de març del 2022 es va viure una sensació d’alliberament semblant. Des de tots els àmbits del club es van fer reivindicacions grandiloqüents, es va treure pit i es va creure que s’havia arribat a una meta inexistent. La bola de l’eufòria va entrar al vestidor i va arraconar el realisme de la feina del dia a dia. Després del 0-4, el globus de la il·lusió es va desinflar i la temporada es va acabar amb un regust amarg: s’havien quedat a mig camí d’allò que tot just estaven començant a crear. Deu mesos després, als passadissos interiors del King Fahd Stadium, Araujo i companyia miraven a càmera anunciant l’inici d’una nova era. Les abraçades estaven carregades de simbolisme, tenint en compte que l’últim títol aixecat datava de l’abril del 2021 amb Messi de capità. Però els punts d’inflexió no es proclamen, es demostren al camp amb treball de formigueta.
Ara és a les mans de Xavi i els seus jugadors demostrar que la lliçó més valuosa del curs passat es va aprendre quan tocava. La primera prova del cotó, el viatge de vuitens de la Copa a Ceuta, no és una plaça que afavoreixi la concentració després del festival del clàssic. Sense que se’ns enfadi ningú, que ja sabem que tenen la pell fina, l’equip cuer del grup 1 de Primera RFEF no és un rival que convidi a sortir amb els cinc sentits al màxim. Serà sens dubte un bon examen per valorar quin pòsit immediat ha deixat la ressaca dolça de diumenge i dirimir si aquesta plantilla ha madurat per convertir-se en una màquina competitiva pragmàtica i devoradora de reptes de tota mena. El vestidor ha d’aprofitar l’embranzida per certificar que els temps, ara sí, estan canviant i evitar un déjà-vu que seria dur d’assimilar.
