Cal trair-se a si mateix?

Quan Francesco Acerbi va matar amb crueltat el somni de la final de Múnic, la frustració va apoderar-se del barcelonisme. També va arrelar amb força l’opinió que si el Barça de Hansi Flick hi hagués arribat, hauria tingut opcions de guanyar-la, per molt que al davant hi hagués el totpoderós PSG de Luis Enrique. El regust de la temporada passada va ser especial, màgic. Per això la rua de celebració dels títols va tenir una pàtina onírica, com si fos un presagi del que està per venir. En l’inici de l’any II de Flick, les il·lusions s’aboquen en la Champions, perquè aquest cop hauria de ser que sí. El culer va acabar el curs amb l’autoestima altíssima, mèrit justificat de l’entrenador i d’uns jugadors que van apujar el nivell per damunt de les seves possibilitats. I ara el que vol saber és si, d’una vegada per totes, el Barça pot coronar-se com el millor equip d’Europa.

De moment, el primer assaig al laboratori ha sortit creu. Una prova científica que estava molt condicionada per les baixes en els dos bàndols, però que dona pistes d'on és l’equip respecte al campió actual. Queda constatat que, en l’ara i l’aquí, la distància existeix. La bona notícia és que no estem parlant de recórrer anys llum inabastables, però el cert és que, tot i poder competir de tu a tu durant més de mitja hora, la qualitat futbolística i física del PSG és encara sòlidament superior. Va ser dolorós i metafòric veure com Pedri havia de ser substituït per esgotament, després d’haver-se dedicat a perseguir ombres. Sense el canari es desmunta l’invent i tot és molt més difícil de cosir: l’estabilitat, el ritme i la identitat. Flick va admetre el preocupant cansament col·lectiu, però, per aspirar a tot, sobretot s’ha d’analitzar el joc.

La filosofia de Flick ens encanta pel seu atreviment, però també obliga a una precisió i una excel·lència difícils de sostenir durant 90 minuts contra equips grans candidats a tot. Per això, la derrota davant del PSG reobre el debat sobre si és possible prendre el tron europeu mantenint innegociablement la línia defensiva tan avançada. Veus autoritzades del món del futbol com l'exculer Thierry Henry creuen que penalitza massa. Potser no es tracta de trair-se a si mateix, però sí de trobar mecanismes per protegir-se en certs escenaris en què ser sempre perfecte és una quimera. Minimitzar certs riscos no té per què implicar canviar de pell, sinó fer-la més dura. El millor és que som al mes d’octubre i hi ha molt camp per córrer. Guanyar la Champions costarà molt.