Les claus del Celta-Barça

BarcelonaPensar en batallar contra el Celta enlloc de sortir a domar el rival, per agressiu que fos. Potser ha sigut això, vist el partit, el que ha acabat portant el Barça a la derrota a Balaídos. O potser, senzillament, que les errades en la sortida de pilota han penalitzat més que els encerts en les correccions de la segona meitat. El cas és que el Celta, amb el partit previst, s'ha imposat a un Barça que, altre cop, ha hagut de retocar coses al descans per intentar guanyar. Se'n va sortir a Alemanya, però no ha funcionat aquest diumenge.

El futbol permet que, fins i tot si saps que et passarà una cosa, t'acabi passant sense poder-ho evitar. Luis Enrique havia avisat que s'esperava un Celta agressiu i havia dit que havia intentat conscienciar els seus futbolistes que no tindrien un partit plàcid, cap recepció còmoda de pilota, ni un segon per pensar. I, efectivament, això s'ha trobat el Barça: el context més hostil dels esperats. El Celta ha aprofitat l'aparador de la visita del Barça a Balaídos per treure del calaix la seva versió més intensa, la més confiada, la de l'angoixant pressió alta. Com si fos el de l'any passat, una versió que pràcticament no estava apareixent fins ara aquesta temporada.

De res li ha servit al Barça haver adaptat l'onze per respondre aparentment millor a aquest panorama, amb la presència d'Arda Turan i André Gomes com a novetats al mig del camp, en detriment de Rakitic i Iniesta, perquè ni el turc ni el portuguès han pogut imposar la seva teòrica capacitat de viure en el caos. La conducció, la capacitat d'anar al xoc, la versatilitat. Res. Amb un Barça amb problemes per dominar i domar el partit, les seves habilitats han quedat exposades a la constant dinàmica de pèrdues de pilota i sortides en transició.

El Barça ha viscut ofegat en la pressió alta gallega, sense pràcticament trobar recursos per sortir sense assumir riscos. I els riscos, de seguida, han penalitzat l'equip.

Amb Busquets bloquejat entre Iago Aspas i Wass, que s'anaven repartint la pressió al central i la vigilància sobre el migcentre català, l'equip ha hagut de pendre decisions al límit, que l'han condemnat a un marcador difícil d'aixecar. El Barça ha patit per trobar vies d'escapament.

Ho ha intentat a través de Luis Suárez, màxima referència en profunditat, però l'uruguaià no sempre ha pogut imposar-se físicament a Cabral i Sergi Gómez. L'opció de connectar amb ell en llarg quan les passades pròximes estaven blindades no ha resolt el problema com altres dies, perquè el Barça no era capaç de dominar la segona jugada a partir de les aparicions del sud-americà. Tampoc la fórmula alternativa, quan el Barça aconseguia progressar una mica més, de buscar-lo com a tercer home per tocar de cara als interiors, ha nutrit prou bé el joc ofensiu blaugrana.

A més de Suárez, Rafinha però sobretot Neymar, s'han anat manifestant en vertical per davant de Mathieu i Piqué per trobar altres maneres de sortir controladament de la pressió local, però faltava terreny o calma. El ritme era vertiginós, asfixiant.

I és que el Celta s'ha encarregat que el partit no pogués perdre revolucions, que el Barça no fos capaç de posar-li el seu ordre, especialment a partir del primer gol. Cada cop que iniciaven joc els gallecs, Berizzo ha estirat les línies del seu equip per acabar de trencar el Barça en diferents meitats. Era impossible trobar fils per reconnectar-se al partit.

I, en els minuts de més desesperació blaugranes, ha aparegut Iago Aspas per acabar de sucar-hi pa, amb recepcions entre línies a l'esquena de Busquets que els centrals han sigut incapaços de frenar.

El 3-0 al descans era una llosa molt pesada, però el Barça s'ha agafat a la llum d'Iniesta per trobar l'equilibri entre la urgència de la remuntada i la necessària clarividència per capgirar la dinàmica d'un partit estressant. Luis Enrique ha tret del camp Rafinha i ha enviat Arda Turan a l'extrem dret, i amb el ritme del manxec, el Barça ha reaprès a llegir el partit.

L'escenari tampoc era literalment el mateix, perquè el Celta, tot i anar encadenant atacs contra Ter Stegen, ha perdut uns metres que han situat el seu bloc d'equip lleugerament més enrere que en el primer temps. Sense voler, ha concedit algun segon més per pensar i el Barça ho ha agraït.

Sobretot per iniciar el joc. La sortida de pilota blaugrana ha estat molt més clara a la segona meitat, més neta, amb Busquets desigualant el panorama com un tercer central entre Piqué i Mathieu. Aquesta estructura, acompanyada d'una presència més baixa d'Iniesta i André Gomes, ha permès avançar metres sense necessitat d'arriscar o perdre el control amb una passada llarga.

El Barça, empès per les ganes d'empatar, s'ha instal·lat a camp rival, gràcies, també, a la posició més avançada de Sergi Roberto i Jordi Alba, alliberats amb la corregida sortida de pilota. Piqué ha liderat les maniobres des del darrere, fent gairebé de migcampista. El Barça podia pressionar sobre la pèrdua i atacar millor, i el Celta ha començat a tremolar. Patia pel marcador, que se li havia reduït a un 3-2.

Resolta la primera part de la remuntada als vint minuts de joc, el Barça ha afluixat el ritme boig de remuntada, conscient que podia acabar d'arrodonir la gesta sense necessitat d'anar tant al límit (tot i que Luis Enrique ha mogut peça, donant entrada a Denis per Busquets). I quan tot s'estava començant a posar a lloc, ha arribat l'afortunat gol del Tucu Hernández, que ha tret petroli de la seva pressió a Ter Stegen. El 4-2 ha tornat a obligar el Barça a embogir (ha entrat Alcácer), i el mètode ha portat l'equip a recórrer a la versió del Piqué davanter, un recurs que ha mantingut l'esperança d'empat fins al final.