Estat d’excepció
Fa setmanes que van començar els pronòstics sobre qui seria el campió de Lliga. Era un simple joc de sensacions i voluntats, en què encertar-ho tenia més a veure amb l’atzar que no pas amb cap lògica. Ara bé, si una cosa es veia clara des del principi, quan a deu jornades vista començaven les travesses, era que els tres equips de dalt perdrien punts, molts punts. El que va passar amb el Madrid el curs passat va ser una anomalia enorme, però la dinàmica d’aquest any, amb els grans exposant la seva vulnerabilitat, s’acosta molt més al món real. No és que no vulguin la Lliga o els tremolin les cames: simplement no donen per més i tothom s’hi juga molt.
Durant els últims anys Barça i Madrid s’han anat convertint a poc a poc en equips més mundans. Han perdut la capa de superherois que van lluir durant l’era Cristiano-Messi. Ara ja no tenen aquella superioritat respecte a la resta. Potser per això, perquè veuen que la dècada prodigiosa s’acaba, que la seva exuberància s’esgota irremeiablement, els grans buscaven assegurar-se el negoci gràcies a la Superlliga. Perquè saben que arribarà el dia que, si un parell d’equips toquen la tecla encertada per sumar-se a l’Atlètic i ells tenen una temporada dolenta, es quedaran fora de la Champions. A la Premier, més competitiva, això ja passa.
Si l’Atlètic de Madrid guanya els tres partits que li queden –Reial Societat, Osasuna i Valladolid–, arribarà fins als 86 punts i es quedarà per sota dels registres dels últims dotze cursos, quan el campió sempre n’ha sumat més. Fins i tot arribant als 100. 100 de 114 en joc! Una barbaritat. Però és que no només era el campió, l’equip que trencava records: en fins a sis ocasions el segon classificat va pressionar fins al final i va superar els 90 punts.
Certament, potser és difícil pensar que la lliga espanyola retorni a la primera dècada del nou mil·lenni, amb campionats que es guanyaven amb poc més de 70 punts, cosa que donava l’oportunitat d’alçar el títol al Deportivo o el València. Però alhora serà difícil repetir els registres estadístics dels últims anys. Hem viscut una època irreal. I els grans culpables en són la generació de futbolistes del Barça que va canviar el futbol el 2008. Ells van apujar el llistó, sublimant el significat de competir, exigint als rivals l’excel·lència si volien optar a alguna de les lligues que se’ls van escapar. Ara, quan només queden engrunes d’aquella generació, amb un Messi que segueix sent el millor però és novament terrenal, el Barça –i, per tant, el Madrid– torna a ser més humà que mai. I, mal que ens pesi, el futbol, l’esport en general, hauria de ser això. Havíem convertit l’excepció en quotidianitat.
