13/01/2022

Futbol amb la pinça al nas

2 min
El Madrid va guanyar la primera edició de la Supercopa disputada a l'Aràbia Saudita

A finals del 2019, Luis Rubiales va tenir la brillant ocurrència de definir el contracte que acabava de firmar amb l’Aràbia Saudita per jugar-hi la Supercopa d’Espanya com “la Supercopa de la igualtat”. Deia el president de la Federació Espanyola, com si fos el soci número 1 d’Amnistia Internacional, que el veritable motiu de jugar allà el torneig no responia a motius econòmics, sinó que era una manera “d’ajudar a canviar la societat” saudita per, entre d’altres, empoderar les dones. Si en aquell moment ja era evident que es tractava d’una simple excusa per vendre el producte, amb el temps ha quedat clar el cinisme d’aquelles paraules.

Després d’un any d’absència pel coronavirus, el circ de la Supercopa ha tornat a viatjar cap a l’Aràbia Saudita per disputar el segon dels quatre tornejos signats per contracte. La Federació s’embutxaca 40 milions, que no és poca cosa. I celebrava que la primera semifinal fos un Barça-Madrid. Entre el clàssic a distància, les altes i les baixes per la pandèmia i els equilibris al Barça per poder inscriure Ferran Torres, el debat futbolístic ha passat per sobre del debat moral. Ningú ha aixecat la veu contra el viatge a un país que no és cap democràcia i on no es respecten els drets humans, ni de les dones ni dels homosexuals, per posar només dos exemples. Només Raúl García, jugador de l’Athletic, va dir que no li semblava bé. Però no pas per motius ideològics, sinó perquè “l’obsessió per generar passa per sobre de mimar els aficionats”.

Fa uns dies, Amnistia Internacional va demanar als clubs que tinguessin un gest en favor de les dones saudites, víctimes d’una societat patriarcal i masclista. Van enviar braçalets de color violeta i els van recordar que tots ells, o bé als estatuts o bé en comunicats oficials, s’havien pronunciat en algun moment o un altre a favor dels drets humans. Tothom ha mirat cap a una altra banda. Perquè, de la possibilitat de disputar-hi també la Supercopa femenina , ja ni en parlem, oi?

Tampoc és que agafés ningú per sorpresa, sincerament. Les estrelles viuen en una bombolla extremadament còmode on la primera –i gairebé única– preocupació és assegurar-se que ningú els la punxi. Encara que això els faci desconnectar amb la realitat i, per exemple, puguin presumir a Twitter de cobrar una nòmina de dos milions i mig d’euros i tenir els nassos d’insinuar que els sembla poc. No es tracta que cobrin menys. Tampoc els exigeixo que renunciïn als seus privilegis. Per mi, i per una simple qüestió d'higiene social, n’hi ha prou que tinguin una mica de vergonya i respecte per a la gent que no són del seu cercle privilegiat.

stats