Goldman Sachs i Barça: bones paraules i un problema ocult

BarcelonaFa uns dies va generar força debat una entrevista a Jorge Alcover, director general de Goldman Sachs. El missatge principal que va transmetre al Tot costa de Catalunya Ràdio va ser tranquil·litzador: segons el banc, el finançament acordat amb el Barça no posa en risc la propietat del club ni el seu model associatiu. Formalment això és cert. Però centrar el debat només en la propietat és quedar-se a la superfície del problema.

La relació entre el Barça i Goldman es basa en dues grans operacions: el refinançament de més de 600 milions d’euros l’any 2021 –dels quals encara es deuen gairebé 500– i el finançament de les obres de l’Espai Barça a través d’un fons específic. Aquest fons havia de servir per construir no només el nou estadi, sinó també el Palau i altres infraestructures. Avui, però, ja és evident que, com a màxim, cobrirà l’estadi, a causa dels retards i dels excessos de costos. Una part important del projecte inicial ja no es farà tal com estava previst.

Aquest tipus de finançament no és excepcional, però tampoc és innocent. Els bancs d’inversió no entren en aquest tipus d’operacions per romanticisme, sinó perquè hi veuen un negoci a llarg termini: interessos, comissions i, sovint, successives renegociacions. És legítim. Forma part del seu model.

Durant l’entrevista es va plantejar una pregunta clau: si el Barça no pogués pagar, podria el banc acabar controlant el club? La resposta va ser clara: no. L’estructura del finançament impedeix que el creditor es quedi amb la propietat. I aquí és on cal fer una precisió important: el gran risc no és perdre la propietat del club d’un dia per l’altre. El risc real és perdre’n el control econòmic.

El Barça és avui el club més endeutat del món de l’esport, amb un deute superior als 2.500 milions d’euros. Per arribar fins aquí, el club ha hagut d’avançar ingressos futurs –com drets de televisió o llotges vip– i vendre actius estratègics, especialment en l’àmbit digital. Això vol dir que una part important dels diners que generarà en el futur ja estan compromesos abans d’arribar.

En aquest context, els nous ingressos del nou estadi no serviran principalment per reforçar l’equip o competir millor, sinó per pagar deutes, interessos i compromisos adquirits. L’estadi, que havia de ser una gran palanca de creixement, es converteix sobretot en una eina per aguantar l’estructura financera.

Si el club no pot assumir aquests pagaments, no hi ha un escenari dramàtic immediat. Ningú executa el club ni en canvia la propietat. El que passa és més lent i més perillós: noves renegociacions, més costos, més dependència. A cada pas el marge de decisió es redueix una mica més. Menys capacitat d’invertir, menys llibertat esportiva i més fragilitat. Una pèrdua progressiva del control real del projecte.

Quina alternativa hi ha?

La solució no és negar el problema ni buscar culpables, sinó reduir la dependència i recuperar control. Cap institució amb la dimensió i la força de marca del Barça hauria de dependre gairebé d’un sol creditor. Quan la major part del finançament està concentrada en una sola entitat, el club queda en una posició feble. No és una estratègia sòlida; és una dependència.

El primer pas hauria de ser repartir riscos. Obrir el finançament a més actors, diversificar les fonts de diners i evitar que un sol creditor tingui una posició dominant. Això dona més capacitat de negociació i redueix la pressió a curt termini. El segon pas és reforçar la gestió interna. El Barça necessita persones amb experiència real en finançament complex, capaces de pensar a llarg termini i de negociar amb grans entitats sense urgències. No es tracta de tenir més assessors puntuals, sinó de tenir criteri propi i continuïtat.

Hi ha alternatives viables: fórmules de finançament repartides entre diferents inversors, estructures més equilibrades o mecanismes que permetin allargar terminis i alleugerir la càrrega anual. No són solucions màgiques, però sí més sanes: Un exemple clar de canvi d’estructura seria substituir part del finançament actual per una emissió sindicada de bons, amb trams diferenciats: un tram sènior a llarg termini, amb cost més baix i recolzat en ingressos recurrents; un tram mezzanine, amb rendibilitat més alta però risc acotat; i eventualment un tram vinculat a criteris de sostenibilitat, que aprofitaria l’atractiu internacional del projecte de l’estadi.

Cal dir-ho clarament: per a un banc d’inversió, el negoci no és només prestar diners, sinó estar present durant anys en refinançaments i reestructuracions. És legítim. Però el que és bo per a un banc no sempre és bo per a un club esportiu amb una funció social i un model únic. Per això, la independència econòmica del Barça no és un eslògan ni una batalla ideològica. És una necessitat pràctica. I només reduint dependències, recuperant control i professionalitzant de debò la gestió financera es pot garantir que el futur del club no quedi condicionat per interessos que no són els seus.

Iván Cabeza és economista i professor del departament d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona