La insuportable pudor del cas Enríquez Negreira
BarcelonaLa pudor del cas Enríquez Negreira va escampant-se. Un cas convertit en una punyalada al barcelonisme. Podem mirar cap a una altra banda queixant-nos del moment en què surt o sospitant de qui ho ha filtrat, però siguem sincers, no canviarà res: el Barça s'haurà d'explicar bé, ja que el seu paper en aquest cas és ben dubtós. O és culpable d'un cas de corrupció del qual no ha aparegut cap prova, o li han aixecat la camisa. No és normal pagar aquestes xifres durant tants anys per una feina així. I menys, encarregant-la a la família de qui era vicepresident del Comitè Tècnic d'Àrbitres. Algú s'ha tornat a omplir les butxaques amb els diners de club. Vinga inflar factures. Anys i anys en què un munt de gent s'aprofita del club. La clau és saber qui, com i quan.
No em serveix el "tothom ho fa". No, quan tu presumeixes de ser més que un club. El "tothom ho fa" o el "què passa amb els altres?" és l'excusa dels covards quan t'enxampen. Si perdem la capacitat de ser crítics amb nosaltres mateixos, tenim un problema. No, l'autocrítica l'has de fer tu, l'han de fer els socis del Barça, els directius. Tampoc em serveix criticar el fet que Javier Tebas o altres clubs ara s'acarnissin amb el Barça cobrant-se velles factures. Cert, Tebas ho utilitza per sumar punts en la lluita contra la Superlliga, però ens agradi o no ho fa aprofitant un cas real. Quan tu t'equivoques, els teus enemics fan sang, llei de vida. Hauria de ser compatible ser crític amb la gestió de Tebas, punt on Laporta encerta, sense deixar de voler saber que ha passat amb el cas Negreria al club. En aquest cas el Barça li ha obert la porta a un atac massa fàcil a un personatge que fa anys que intenta fer mal al club. El Barça ha posat el cap en safata als seus crítics i serà objecte de burles els mesos vinents, per culpa d'una operació que cal explicar bé, ja que fa molt mal d'ulls contractar algú amb càrrec al Comitè Tècnic d'Àrbitres.
Sí, els directius d'altres èpoques sempre han explicat com s'anava a rebre a les estacions els àrbitres quan arribaven. El famós Ajax dels 70, de qui ningú pot dubtar que va guanyar per mèrits propis, tenia un president que els acompanyava a sopar i si calia al barri vermell d'Amsterdam. Sempre s'han fet regals, als àrbitres. Però res no justifica aquestes factures inflades, amb un sobrecost alarmant. Que Enríquez Negreira va aprofitar-se de la seva posició per omplir-se les butxaques sembla indiscutible. Més de 7 milions d'euros ho demostren. Ara, no s'ha pogut demostrar que aquests diners servien per influir sobre els àrbitres. No n'ha aparegut cap prova.
Però és normal que altres clubs puguin sospitar o reclamar explicacions. Quin tret al peu, quina mostra de la claveguera que pot arribar a ser el futbol. Quina taca per al Barça i els àrbitres. Quina necessitat de respostes per veure a qui cal criticar ben fort i, si cal, fer-lo passat per un jutjat. El meu primer cap en una redacció va dir-me un cop: "Al futbol, hi ha bona gent. Però són minoria. Per defecte, sospita dels directius, siguin del club que siguin. Els que només hi són perquè estimen el club són excepció". Quina raó que tenia!
