La màgia de Pedri continua elevant el Barça (1-0)
Una obra d'art del canari posa fi a la resistència d'un Sevilla que cedeix la segona posició a l'equip blaugrana
BarcelonaSi Xavi Hernández és el professor, Pedri és el seu millor alumne. El jove canari està destinat a protegir el llegat de Johan Cruyff, Josep Guardiola i Xavi. El que ha passat de generació a generació, els deu manaments del barcelonisme. On es pot llegir que guanyar i jugar bé no són una contradicció. Al contrari, és una obligació. El noi que es va criar regatejant cadires al bar on els seus familiars tenien una penya barcelonista, es va encarregar de posar fi a la resistència del Sevilla i va permetre al Barça enfilar-se fins a la segona posició, amb un partit menys. Per sobre ja només queda el Madrid.
Menut com és, prim i amb cara de despistat, Pedri és un digne hereu d’aquells jugadors que han fet del Barça un club especial. A l'arbre genealògic blaugrana apareix just a sota de Xavi, Iniesta i Messi. El joc passa per ell, però és un líder silenciós, capaç de marcar gols importants quan toca, quan els companys ho passen malament. És un escollit. És especial. El seu gol va donar continuïtat a uns dies on tot li sembla anar bé, al Barça.
Al futbol pots guanyar de diferents formes. A Madrid va ser tot fàcil, contra el Sevilla va caldre serrar les dents. Es pot gaudir d'una manera o l'altra, si el final és feliç. Després de fer festa grossa al Santiago Bernabéu, jugar contra el Sevilla era com anar a un dentista que t’ha de treure un queixal sense anestèsia. L’equip de Julen Lopetegui s’ha quedat sense arguments per pensar que pot guanyar la Lliga, però continua sent un dels millors equips defensius d’Europa. Et pot treure de polleguera quan tapa espais, amb els jugadors ajudant-se entre si al voltant del porter. L’equip titular de Xavi que els aficionats del Barça ja se saben de memòria, amb la novetat de Dani Alves al lateral per atacar millor, es va encallar contra un rival que arribava amb un munt de baixes i llepant-se les ferides d’haver quedat eliminat a Europa. Un d’aquells escenaris que no agraden a tècnics com Xavi, perquè l’aficionat, eufòric, donava per fet que seria un altre festival blaugrana. I la realitat és que, en el futbol, pocs regals et donen. I encara que tinguis talent, et toca picar pedra.
I així va ser. No cada dia és divendres i no a cada partit el Barça de Xavi convertirà els rivals en una joguina, especialment un Sevilla molt ben treballat en defensa, amb els fonaments ben posats. Un estil ben oposat al del Barça, però que li permet mantenir-se dret encara que estigui assetjat. I mira que, d'entrada, tant Ferran Torres com Dembélé haurien pogut marcar un gol que segurament hauria aplanat el camí, però per centímetres els seus xuts van anar fora. I el Sevilla va respirar, amb bones contres que solien acabar quan apareixia en acció Piqué i Araujo, dos gegants. Ter Stegen no tenia feina. Tampoc en tenia gaire l’exporter del Girona, Bono. I quan la va tenir, va negar el gol a Aubameyang estirant-se com un gat, en una de les poques errades defensives dels sevillans. Al Barça li tocava guanyar per mèrits, no pas per les errades d’un adversari que s’ennuegava.
Però el talent anava indicant el guió que seguiria el partit. Bono sabia que tard o d’hora li tocaria fer hores extres, i així va ser, amb bones aturades a Ferran i un cop de cap d’Araujo. També Piqué va fer tremolar el travesser amb un cop de cap a la sortida d’un córner, demostrant que Xavi també cuida la llibreta en les jugades d’estratègia. El partit va començar com una partida d’escacs, amb Xavi menjant-se un alfil de Lopetegui i aquest castigant els peons blaugranes, però s’anava convertint en un frontó, amb el Barça picant una vegada i una altra contra la defensa d’un Sevilla que no guanya en Lliga al Camp Nou des de l’any 2002, quan Xavi era jugador i Gaspart va ser acomiadat amb una mocadorada. Una altra època. Ara a la llotja Laporta, satisfet per com van les coses, s’anava posant nerviós. Punxar contra el Sevilla no entrava en el guió de ningú.
Un geni sobre la gespa
Però si algú va dubtar, va ser Pedri qui el va fer caure del cavall. Aquest Barça té futbol i té estrella. Té un cor gegant i ganes de cruspir-se el món. Quan el Sevilla ja treia aigua com podia, va tornar a ser la cintura de Pedri qui va dictar sentència. Com va fer a Turquia contra el Galatasaray, amb dos cops de maluc va fer caure, com si fossin fruita madura, dos defenses rivals. I amb un xut sec des de fora de l’àrea va enviar la pilota a l’únic lloc on Bono, alt com un Sant Pau, no podia arribar. Faltaven 15 minuts, però el Sevilla sabia que ja punxaria a Barcelona. Que no hi havia res a fer. A la primera volta del campionat, quan el Barça caminava com una ànima en pena, perduda, els sevillans van somiar amb guanyar la Lliga. A la segona, és el Barça qui encara s’engresca, conscient que el Madrid, ferit des que l’equip de Xavi li va clavar quatre estocades al Bernabéu, va coix. El Barça de Pedri, en canvi, vola.
