Massa temps perdut
A hores d’ara ja es vox populi que Koeman només continua sent l’entrenador del Barça perquè encara no li han trobat substitut. Exactament com en aquell lapse del final de la temporada passada en què Laporta va reconèixer a l’holandès que li buscava recanvi, fins que el va acabar confirmant en el càrrec el 3 de juny. Si, com sembla, Koeman no seguirà a la banqueta més enllà d’aquesta setmana vinent, hem perdut quatre preciosos mesos de provisionalitat que el club blaugrana, en la situació actual, no es podia permetre.
Per regla general, soc tan poc partidari de canviar d’entrenador a mitja temporada com Laporta, que no ho va fer mai en els set anys de la seva primera etapa a la llotja, però és ben cert que els socis el van tornar a escollir pel record de la seva capacitat de prendre decisions quan calia. És probable que el president no vulgui que li passi com a Bartomeu, que va destituir Valverde a destemps i sense tenir recanvi preparat, fins al punt que es va abraçar al primer Setién que passava per allà; però el mateix Laporta també ha reconegut haver allargat l’etapa de Rijkaard un any més del que era recomanable. I estic segur que tampoc no li passa per alt que dimecres a Lisboa el Barça es juga bona part de les seves opcions de sobreviure a la Champions, i que d’aquí tres setmanes ha convocat una assemblea a la qual li convindria arribar amb els ànims dels socis apaivagats amb un tècnic i un rumb creïbles.
El cas és que la desconfiança mútua entre president i entrenador fa la convivència insostenible en la mateixa mesura en què la mediocritat del joc de l’equip es perpetua partit rere partit, més enllà dels resultats i de les evidents limitacions que comporten les baixes a la davantera. Aquesta setmana hem assistit a l’insòlit comunicat de Koeman, un gag en què va dir el que ell no hauria de dir, per no desincentivar els seus deixebles, però que sí que hauria d’haver dit el president fa temps perquè el barcelonisme enfoqués la temporada amb objectius nítids i comuns.
Deia Piqué, després del partit de Cadis, que buscar friccions i crear bàndols no ajuda l’equip, i que el vestidor no pot controlar el soroll que ve de fora. I ho subscrit a continuació, amb un parell de matisos: el primer, que tant ell com Sergi Roberto es van desmarcar del discurs realista de Koeman deixant-lo (encara més) sol com un mussol, i segon, que en aquest cas el soroll de sabres no prové de l’entorn, sinó de dins del club. I caldria prendre alguna determinació perquè la provisionalitat rarament és productiva.
