22/01/2022

Nosaltres, els coixos

2 min
Ansu Fati somrient abans de lesionar-se a San Mamés.

Pocs aspectes de la nostra apassionada i embogida relació amb el futbol revelen que siguem éssers dotats d’empatia i compassió. Potser cap ho fa com les lesions dels futbolistes. Les llàgrimes d’Ansu Fati en la nit del sempre sinistre San Mamés fan molt més mal que la derrota. I la qüestió és digna d’anàlisi.

A Europa es calcula que un de cada cinc europeus pateix dolor crònic. Els medicaments contra el dolor mouen enormes quantitats de diners (el 2015 es xifrava en 31.000 milions d’euros a l’any, i creixia a ritmes propers al 10%). La sanitat és la principal font de despesa pública. I vostès saben que en el dia a dia dediquem considerables estones als mals i les penes. No hi ha trobada d’amics que no contingui el tragicòmic espai conegut com el meu reuma fa més mal que el teu. Parlem dels nostres dolors, per conjurar-los, però també com a revenja. Hi ha dolors crònics que han acabat per avorrir-nos, però n’hi ha que, ai, ens deixen sense poder fer esport i mereixeran ració extra de planys i queixes. 

I, per descomptat, fem veritables pelegrinatges als nostres fisioterapeutes, traumatòlegs, osteòpates, acupuntors, reflexòlegs i sí, també a curanderos d'aspecte descarnadament medieval que ja operen desacomplexadament en el terreny de la superstició. Són els nostres guies espirituals en la dura senda del dolor, i seus són els amulets i remeis que ens acompanyen: ibuprofens, paracetamols, Reflex, ull de tigre, olis essencials, potes de conill, boletes d’homeopatia. 

I malgrat l’ombra que ens acompanya i la nostra motxilla de diagnòstics que van de la tendinitis a l’artrosi, passant pels trencaments i esquinços i l’amplíssim ventall de possibilitats que ofereix la traumatologia i les malalties veritablement greus, el que ens fa anar a dormir amb el cor encongit és que el pobre Ansu, amb aquella cara de nen , marxi plorant, trencat.

Té lògica que el retorn dels futbolistes a la gespa després dels seus viacrucis mèdics sigui sempre un moment màgic. El primer gol després de passar per la infermeria és un crit d’alliberació que d’alguna manera ens cura a tots dels nostres mals, una redempció col·lectiva. Enguany Ansu ja ha culminat aquest cicle de les llàgrimes en tres ocasions (Llevant, Dinamo de Kíev i Madrid) i això ens trenca el cor. De veritat que ens quedaríem gustosos el seu mal. No ens ve d’aquí. Però ell ens pot fer cridar contra els cops que ens dona la vida, ell pot marcar per nosaltres, la inacabable legió dels coixos, malalts i defectuosos del món. 

stats