Barça

La pissarra del Barça-Sporting de Gijón

El 3-4-3 torna a ser el dibuix triat per Luis Enrique per tombar un Sporting vulnerable a prop de la seva àrea

NATÀLIA ARROYO
NATÀLIA ARROYO

L'Sporting no ha exigit un nivell gaire alt del Barça i l'equip blaugrana ha pogut golejar sense fer, ni de bon tros, una actuació esplèndida que justifiqui el 6-1. Ha tingut encert de cara a porteria i prou capacitat per apujar el ritme de partit quan l'abaixava més del compte. Luis Enrique s'ha permès, fins i tot, prescindir 45 minuts de Luis Suárez i 30, de Messi, a més de deixar Piqué i Iniesta a la banqueta. Al final, victòria plàcida en un partit que seguirà posant tiretes a algunes ferides. Però d'altres, continuen una mica obertes.

Havia admès en la prèvia que estava prou satisfet amb el dibuix de l’equip i les prestacions del 3-4-3 al Calderón, i Luis Enrique ha tornat a repetir esquema per rebre l’Sporting de Gijón. Amb peces noves: Mascherano de central dret i Jordi Alba com a tercera peca al darrere, per l’esquerra, en una línia que dirigia Umtiti pel centre. Busquets, Denis i Rakitic eren el triangle interior que completava Messi a dins, amb Rafinha i Neymar repetint ben oberts a les bandes i Suárez, profund en punta.

Aquest era, si més no, el dibuix en fase ofensiva. Defensivament, el canvi respecte el dia de l’Atlètic de Madrid era com es recomposava l’equip al 4-4-2. Aquest dimecres, ha sigut Busquets qui s’ha incrustat entre Umtiti i Mascherano (que adquiria el rol de lateral contra Burgui) per formar una defensa de quatre jugadors.

La modificació havia de permetre a l’equip guanyar temps en el canvi atac-defensa, perquè mantenia Mascherano i Busquets (els dos jugadors que alteren el rol en perdre la pilota) en el mateix carril: el de Badia, de pivot a central; i l’argentí, de central obert a lateral.

Però l’efecte ha penalitzat l’equip quan l’atac asturià s’ha allargat, per la lentitud defensiva de Busquets per gestionar l’esquena (de fet, en la segona meitat de seguida s'ha ajustat, amb l'entrada d'André, primer, i Sergi Roberto, després).

Malgrat tot, el Barça ha conviscut amb naturalitat amb les fragilitats del dibuix perquè sempre ha tingut el marcador sota control. La renda de dos gols (el 3-1 ha arribat immediatament després d’encaixar el 2-1) era un avantatge que permetia a l’equip seguir sumant minuts de competició i rodatge de l’esquema.

La idea era clara: seguir atacant des del control, des d’una gestió de la possessió molt més curta, més pròxima, per avançar amb fermesa a camp rival. Els quatre migcampistes han viscut molt junts, situats combinant l’estructura 2:2 o 1:2:1 en funció de l’acció), per mirar de trobar línies de passada senzilles sense necessitat d’arriscar més del compte.

A més, Neymar i Rafinha han mantingut la seva espera disciplinada en posicions de màxima amplitud per complicar la defensa als visitants i habilitar espais interiors.

Els atacs arribaven tan mastegats, que facilitava la pressió sobre la pèrdua i mantenia l’Sporting enfonsat al seu camp.

Però el ritme de joc era baix. Baixíssim.

Tanta lentitud en el joc ha fet que l’Sporting cregués en les seves possibilitats, que fos capaç de defensar-se amb molts homes però, alhora, d’atacar amb prou efectius per consolidar-se a territori rival. Com havia passat amb l'Atlètic, l'adversari ha trobat superioritats especialment per banda esquerra. El desconcert era tan gran que el Camp Nou no podia explicar-se com Burgui desequilibrava en banda o com Douglas s’inventava retalls a tocar de la frontal de l’àrea.

La sort del Barça és que ja anava 3-1 i tenia la golejada a mà del canvi de marxes: era qüestió d’apujar el ritme de circulació i tornar a tenir ocasions.

El pas pel descans ha semblat recordar al Barça la importància, potser més de cara a engrescar el públic que internament, de completar una actuació prou rodona com per apujar l'autoestima i recuperar poder d'intimidació. L'eliminatòria contra el París Saint-Germain plana pel Camp Nou en cada acció i deixa en mans del Barça la capacitat de fer confiar a l'afició. 

L'entrada de Paco Alcácer per Suárez i un ritme més alt en els atacs, ha sentenciat amb el 4-1 i ha permès al Barça gestionar forces de cara als pròxims compromisos. Messi s'ha retirat del terreny de joc i ha entrat André Gomes. 

La substitució ha portat Rakitic a la mitja punta i André al pic dret del rombe.

Però ja no hi havia més partit que el desig de cada jugador de sumar minuts de confiança a la seva motxilla: gol de falta i més regats per a la galeria de Neymar; batalles d'Alcácer, silenci per a André, rodatge per a Busquets, fuetada de Rakitic... L'evolució continua.

Més continguts de