La rauxa d'en Jan i el seny d'en Víctor

BarcelonaAquests darrers cinc anys Joan Laporta s’ha acostumat a ser ovacionat. Entrava al village del torneig Godó i els fills de les famílies de la zona alta l’aplaudien. Entrava en una festa estiuenca a la Costa Brava i tot eren selfies. Ha acabat dalt d’un toro a Mercabarna i dalt d'un tractor, ha cantat amb els gitanos de Gràcia i ha fet macarrons. Molts dels qui l’aplaudeixen avui són els mateixos que se’n reien d'amagatotis fa uns 10 anys. Llavors deien que en Jan ja no era el mateix d’abans, que no sabia què fer de la seva vida després de no brillar gaire fent de polític. Laporta semblava part del passat, però estava destinat a tornar com a president blaugrana en les eleccions del 2021.

Aquests cinc anys, Víctor Font no ha parat quiet. Conscient que molts encara no el coneixien, ha anat amunt i avall. Trobades, reunions, sopars... S'ha guanyat la complicitat de moltes cares conegudes del barcelonisme, des de Xavi Hernández fins a Evarist Murtra. Mentre el Jan s’ha passejat triomfalment, el Víctor ha anat bastint un projecte per intentar destronar-lo.

Laporta i Font haurien pogut fer camí plegats, ja que el punt de partida fa anys era similar, el de ser crítics amb Josep Lluís Núñez i voler modernitzar l'entitat. Però aquests deu anys de diferència que es porten els han separat. Font mirava amb admiració aquells empresaris jovials i ben pentinats que el 2003 volien modernitzar el Barça. Quina època. Ronaldinho, l'Unicef i, després, Pep Guardiola. Aquell Barça de cercles virtuosos va evolucionar en el Barça de Laporta. Els directius amb qui Font tenia més afinitat, com Marc Ingla i Ferran Soriano (tots tres van ser socis tots de la consultora Cluster Counsulting), se'n van allunyar, emprenyats. I Font, que anava fent camí a Dubai amb Delta Partners, va passar de ser un admirador de Laporta a fer-li oposició. Les millors històries solen ser aquestes, en què de l’amor passem a la rivalitat, en què ataques a qui has admirat.

23 anys després d’aquelles famoses eleccions del 2003, Font es fa seves moltes idees que llavors defensava Laporta. Un club modern, professional, que aplegui talent i sigui poc presidencialista. Però Laporta sembla haver-se convertit una mica en allò que llavors criticava de Núñez, amb aquest club en primera persona. El destí els ha allunyat fins avui, quan es troben al centre del quadrilàter de les eleccions. A una banda, el vell campió, el pes pesant de l'oratòria, el president que, quan parla, sembla una mena de Muhammad Ali amb autoestima molt alta a qui no li passa pel cap la possibilitat de perdre. A l’altra banda, l’aspirant, l’empresari fred i calculador que ha anat construint un projecte amb una feina sorda i constant, aprenent a rebre cops i donar-ne, per tal de tenir opcions avui amb aquesta onada del “canvi” que ell veu com a imparable. Laporta, per la seva banda, creu que com a molt aquesta onada li mullarà els peus. Però no el farà caure.

Laporta i Font: dos estils, un mateix país

Dos estils oposats per al mateix país. Perquè ens agradi o no, Catalunya és de debats i trinxeres. Som el país del seny i de la rauxa, expressió que sempre fem servir com si totes dues qualitats anessin juntes, quan no sempre passa, això. En Jan és la rauxa, i en Víctor, l’home de seny. I de vegades sembla que l'un té tot allò que li manca a l’altre. Ja fa anys que tothom ha entès que Laporta és un home d’acció. Bona part dels seus votants hi confien per les sensacions que senten a la panxa i al cor. Laporta fa una botifarra i molts riuen. Si Font en fes una semblaria fora de lloc. En Jan és l’home que va saber moure’s amb encert a les reunions on s’organitzava l’antinuñisme als anys 90, fins a esdevenir-ne el cap visible.

De Laporta es deia que seria el Kennedy català, però aquell primer any de mandat ja volia anar a veure el monument a William Wallace a Escòcia abans d’un Celtic-Barça. És un guerrer que va enterrar el nuñisme per ocupar el tron i iniciar l'era del laportisme. Un moviment que no agrada a bona part de les grans nissagues catalanes, que veuen com el Jan s’acosta a empresaris estrangers fins fa poc desconeguts. La clau de volta del laportisme és precisament en Jan. Coses que podrien semblar poc coherents són normals en el seu món de relacions personals. Ell no veu cap problema en ser un club catalanista, però que hi mani molt un franquista com el seu excunyat. Li sembla bé tenir més deute si la pilota entra. Salva el Barça amb un estil propi que no s’assembla al que t’ensenyarien a la facultat d’empresarials, però li funciona i emociona a milers de culers. Si alguna cosa sap fer Laporta és emocionar. Com s’acabarà de pagar l’estadi i d'aixecar el futur Palau? Ja ho trobarem. El seu Barça triomfant és aixecar títols i tenir rauxa.

Font representa el seny. I per això ha convençut uns quants empresaris catalans. Quan era a Dubai ja somiava en tornar a casa. No amaga que és independentista, i encara és accionista de l’ARA. Ha vist com molta gent li deia que tenia un bon projecte, però que sense el carisma d’en Jan no tenia opcions. “Ell debat millor, Víctor”, li han dit. “Vols dir que t’has de presentar?”, li advertien. Però Font no ha dubtat mai. És constant i caparrut. Ha anat prenent nota, millorant en el cos a cos, intentant allunyar-se de la imatge d’empresari “que s’amaga darrere d’un ordinador”, com li retreu Laporta.

De fet, tots dos s’acaben retraient coses que poden ser virtuts. La capacitat de Laporta per moure's als despatxos on es gestiona el futbol mundial, plens d’homes amb un ego gegant, és un actiu. I ara resultarà que tenir èxit en els negocis, ser ambiciós i metòdic com Font és un defecte. En aquests dards creuats s’intueix que sumant les parts bones de tots dos el Barça hi sortiria guanyant. Però les diferències són massa grans. El model de club que defensen és oposat: el de Laporta, on ell i els seus amics manen, contra un model més professional, on no es depengui tant del president.

Tot i això, Font ha entès que, li agradi o no, cal arribar als socis d’una manera diferent. En aquestes eleccions s'ha lligat la bufanda al coll, s'ha rodejat dels joves de la grada d’animació, que s’han convertit en un dels puntals de l’antilaportisme fins que Laporta, en un nou cop de volant, els ha permès tornar al camp coincidint amb el període electoral. Ha estat un dels darrers girs de guió d’aquesta guerra freda culer que ha anat apujant el to fins a aquestes eleccions tan polaritzades. Beneït club, que permet enfrontar projectes, debatre i votar. Que duri molts anys.