"De què serveix continuar jugant un any a futbol si després ja no hi ets?”

Barcelona“Passar de jugar a futbol professionalment a no poder jugar ni amb els amics és complicat, molt complicat”, confessa a l’ARA Joan González (Barcelona, 2001). El 26 de maig del 2024 va ser l’últim partit de la carrera del migcampista català. Un empat sense gols, en la darrera jornada de la Serie A, a l’Estadi Diego Armando Maradona, reafirmava la bona temporada del Lecce, l'equip d'una ciutat situada al taló de la bota italiana. González va entrar en el minut 56, substituint el suec Pontus Almqvist, sense imaginar-se que serien els seus últims instants com a futbolista professional.

“Mai havia tingut cap problema de salut relacionat amb el cor”, admet. Però dos mesos més tard d’aquell partit a Nàpols, una extrasístole realitzada durant les proves mèdiques del club, prèvies a l’inici de pretemporada, va fer saltar totes les alarmes. “Els metges del club van veure que la morfologia del meu cor era diferent. Van començar a fer-me proves i van arribar a la conclusió que tenia una cardiopatia. El club em va enviar a Pàdua per descartar una possible miocardiopatia, ja que allà són bastant bons en el tema cardíac. Un cop em van dir que m’havia de continuar fent proves em van donar la possibilitat de seguir a Pàdua o anar a Barcelona. Vaig decidir venir a Barcelona a visitar-me amb el doctor Josep Brugada, un dels millors cardiòlegs del país”, recorda.

Un cop iniciades les visites mèdiques a Barcelona, González va tornar a la ciutat que considera casa seva, Sant Cugat del Vallès, per estar a la vora del seu entorn més proper. “L’ajuda de familiars, parella i amics ha estat clau per no passar-ho tan malament com es podria esperar. És veritat que m’ha fet ràbia, però sempre he intentat veure les coses positives”, diu. “La meva família m’ha dit que deixi de pensar en el futbol. M’han fet veure que el més important és la salut i que estic amb ells. De què serveix continuar jugant un any a futbol si després ja no hi ets?”, pregunta de manera retòrica, fent valer la seva salut per sobre de la carrera esportiva.

A mesura que passaven les setmanes, González anava perdent l’esperança de poder tornar als terrenys de joc: “Al principi sempre intentes pensar el millor, que no serà res i que podràs continuar endavant, però com a ésser humà també et poses en la pitjor situació. Cada cop que veus que va passant el temps i que no tornes a jugar intueixes que una possibilitat és que no podràs continuar jugant, i a poc a poc et vas fent a la idea del que pot arribar”.

Un problema genètic

Desafortunadament, aquest futbolista format a La Masia ha hagut de penjar les botes per no posar en perill la seva vida. “Tinc un problema genètic en el qual una de les meves proteïnes del cor, que es dedica a ajuntar les cèl·lules de l’òrgan, quan la portes al sobreesforç, es trenca i deixa una cicatriu. Aquesta cicatriu provoca que l’electricitat que fa bombejar el cor en algun moment hi passi, i deixi anar un batec. Com més cicatrius se'm facin o més grans siguin, més risc tinc que pugui tenir un problema”, explica. “Tampoc em puc posar un desfibril·lador i continuar jugant a futbol com si res, perquè el cor encara farà més cicatrius i hi haurà un moment que deixarà de funcionar”, afegeix.

Ara González continua fent-se proves, a l’espera de saber si podrà jugar a futbol alguna vegada amb els amics, ja que fins ara l’única activitat física que ha pogut fer és anar a caminar: “Tinc l’esperança que amb les revisions que em falten em diguin que de tant en tant puc jugar a futbol, de manera esporàdica. Poder tocar la pilota en un camp, no només fer uns tocs". Per treure’s l’angoixa de no poder jugar a futbol, però, té una solució. “Sembla contradictori, però veure futbol m’agrada i és una manera de calmar les ganes que tinc de jugar”, assegura.

L’equip que més segueix un cop retirat és el Barça: “Un dels meus somnis era jugar al primer equip. Però també em miro els partits del Lecce, encara que al principi, amb tot el que havia passat, no tenia gaires ganes de veure'ls”, apunta. “També m’agrada veure els partits dels meus excompanys, que estic orgullós que tinguin una carrera llarga i almenys ho facin per mi”, reconeix.

“De moment, en aquest inici de nova vida intentaré buscar alguna solució que em relacioni amb el futbol. Estic mirant com i quan, però no ho sé. Sembla que si no ets futbolista no ets res, però hi ha tantes opcions al voltant del futbol que haig de mirar com puc fer-ho i quines opcions tinc. Espero posar-me a la feina com més aviat millor”, diu González, que actualment estudia ADE a la UOC, tot i que va començar a estudiar enginyeria química a la UB quan formava part del juvenil del Barça i ho va deixar quan va marxar a Itàlia.

Eternament agraït al Lecce

“Estic content amb la carrera que he tingut. Marxar del Barça va ser dur, però un cop no em renoven em busco les oportunitats a fora. Vaig arribar al sub-19 del Lecce i vaig estar un any jugant a les inferiors fins que al segon any em van cridar per fer la pretemporada amb el primer equip a la Serie A. Vaig jugar el primer partit de lliga, ho vaig fer bé i em vaig assentar a l’equip ràpidament. Els anys que vaig estar allà van anar molt bé”, recorda. 

“Tant en l'àmbit futbolístic com en el vital, el tracte que he rebut a Lecce ha estat increïble. A més, la ciutat l'assimilo bastant a Sant Cugat, molt tranquil·la, d’uns 100.000 habitants”, descriu amb nostàlgia, ja que el seu somni era poder “continuar jugant a futbol”. Després de tot el que ha viscut, González resumeix la seva trajectòria amb una sinceritat colpidora: “El somni de cada dia era aixecar-me, anar a entrenar-me i guanyar diners jugant a futbol. Tant de bo hagués pogut tenir una carrera de 30 anys”.