El dia que Gervasio Deferr va tocar el cel abans de caure a l'infern

BarcelonaFa 25 anys Gervasio Deferr (Premià de Mar, 1980) aconseguia una medalla d'or en l'exercici de salt de poltre als Jocs Olímpics de Sidney que semblava de ciència-ficció. Mai un gimnasta espanyol havia aconseguit desplaçar de dalt del podi russos, japonesos, nord-americans o xinesos. Però el 25 de setembre de fa 25 anys Deferr va tocar el cel amb aquell Or al SuperDome de Sidney. Poca gent imaginava llavors què passaria després. Com Ícar, va voler volar i es va cremar les ales, al caure en un infern de lesions, drogues i denúncies.

Gervasio Deferr arribava fort als Jocs de l'any 2000, però costava imaginar que aconseguiria una medalla d'or que ni el madrileny Jesús Carballo havia aconseguit el 1996 quan era favorit. La gimnàstica estatal semblava maleïda ja des d'aquell accident d'avió en què va perdre la vida el català Joaquim Blume quan semblava amb opcions de guanyar l'or en anelles. Deferr lluitava contra la història. Cap problema, perquè era un lluitador fill d'una parella argentina que havia fugit de la dictadura militar. "Els meus pares estaven cansats de mi, perquè m'enfilava a tot arreu. Em van apuntar a gimnàstica per veure si em cansava i va passar tot el contrari", explicava a l'ARA el mateix Deferr. Entrenat per Alfredo Hueto, Gervasio va començar a destacar als campionats catalans als exercicis de terra i salt. Era un huracà que va revolucionar la gimnàstica espanyola i europea amb el seu físic i estil atrevit. Volia ser com el rus Alexei Némov i el 1999 es va trobar als Mundials de Tianjin (Xina) penjant-se la plata a l'exercici de terra per darrere de... Némov. "Ja no volia ser com ell, ara el volia derrotar", explicaria. El següent repte eren els Jocs. "A Sidney hi vaig arribar molt jove, feia anys que només entrenava. Havia deixat els estudis, ja que prioritzava els entrenaments, i ja no els vaig reprendre. Arribava molt fort, creia que podria guanyar-ho tot", recorda. La delegació espanyola estava segura que Deferr aconseguiria una medalla a l'exercici de terra. Però a la ronda de classificació va saltar amb massa energia i, al veure que cauria fora de la superfície permesa, va rectificar a l'aire l'exercici. La penalització el va deixar fora de la final. Va ser un fort cop, però li va "donar energia per l'exercici de salt de poltre". Deferr va fer tres salts molt difícils i va sorprendre a tothom enduent-se l'or a la final. Ningú s'ho esperava. "Era molt inconscient. M'havia escapat de la Vila Olímpica per sortir de festa i al saltar per un forat a la tanca vaig fer-me una ferida que amagava als entrenadors", admetria.

Deferr competia i vivia al límit. I començaria a sortir massa. Era jove, fort, atractiu i famós. I va perdre el nord. La conseqüència va ser que van arribar les lesions i un positiu per cànnabis. "Em vaig trencar les espatlles, l'esquena pertot arreu...del 2000 al 2004 va ser un infern. Vaig començar a entrenar uns mesos abans dels Jocs d'Atenes, ningú creia que aconseguiria res. Vaig guanyar el mateix or i vaig quedar quart a la final de terra", recordava un home que la nit anterior de guanyar l'or, va sortir de festa fins tard. "No recordo res d'aquella nit. Estava emprenyat per no haver guanyat l'or a l'exercici de terra", declararia. I malgrat tot, va guanyar l'or unes hores després. L'any 2008 sumaria una nova medalla, la plata a l'exercici de terra, en una època en què lluitava per mantenir a ratlla els seus dimonis. "Vaig estar dos anys pensant en si anava o no als Jocs de Londres del 2012. Quan finalment vaig acceptar que no hi aniria, vaig tenir sis mesos per pensar què faria amb la meva vida abans d’anunciar oficialment la retirada. Jo feia 25 anys que feia el mateix i no sabia què fer després", recorda. Va caure a un pou més fosc que els anteriors. "El cap no em parava. Així que em fotia de tot, per no pensar. Pensa que jo venia d’un món diferent. Jo no m’havia fotut una cervesa socialment amb disset anys en una terrassa, amb patates i olives. Jo amb disset anys estava entrenant com un boig. Així que quan em vaig enfonsar, m’anava fotent copes sense control. Estava malalt. Però no ho feia per fotre ningú. Em feia mal a mi mateix. La gent ha d’entendre que cal demanar ajuda", deia a l'ARA fa uns anys. "Jo intentava fer coses, buscar el meu lloc. Acompanyava en Ray Zapata als entrenaments al Centre d’Alt Rendiment o participava en les transmissions d’Ona FM dels partits del Madrid, com a merengue català que soc. Però no podia. Havia d’aturar-me. Sabia que no estava treballant bé", admet.

Deferr començaria a veure la llum gràcies a gent com el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco. "Vaig venir al club de gimnàstica la Mina, que havíem obert uns quants l'any 2010 per ajudar joves del barri. Però com que no estava bé vaig tenir problemes amb altres entrenadors. I va tocar ser sincer i explicar als pares dels alumnes que tenia un problema. Que ho deixava perquè necessitava ajuda. Tothom plorava, aquell dia. Vaig demanar ajuda a l’Alejandro Blanco i vaig passar deu mesos al centre per poder sortir convertit en una persona diferent. Tenia dret a madurar, més tard que altres", diria. Deferr va poder tornar al club de gimnàstica de la Mina per entrenar joves gimnastes. Semblava que el pitjor havia passat. L'any 2024 es va arribar a gravar El gran salto, una sèrie basada en el llibre que va escriure amb el periodista Roger Pascual explicant els seus problemes. Va ser llavors quan una dona va presentar una denúncia contra Deferr, en què afirmava que ell l'havia violada quan era entrenador del CAR de Sant Cugat, i ella una gimnasta menor d'edat. L'excampió olímpic nega els fets.