AL SOCI NO SE’L POT ENGANYAR

El silenci dels futbolistes amb les seves companyes

Tots tenim un nivell de responsabilitat respecte al que passa al nostre voltant. Per això som éssers socials i vivim en societat. I encara més en els temps convulsos que ens toca viure.

Sempre m’ha entristit el silenci davant dels problemes socials i polítics que hi ha en el món del futbol. Els futbolistes volen desaparèixer de l’esfera pública i cenyir-se únicament a la pilota, eludint la seva part de responsabilitat social, desaprofitant els potents altaveus que tenen. Fa pocs dies vam viure una excepció amb el posicionament valent d’Iker Casillas respecte al tema català, emulant qui ha convertit l’excepció en regla, Gerard Piqué, futbolista atípic per la seva capacitat de parlar sobre tot sense cap mena de temor. Xavi Hernández també s’ha manifestat amb claredat, tot i que en el seu cas va començar a expressar-se sense complexos quan ja havia marxat d’Espanya. Un altre, Mikel San José, és una de les veus dissidents al País Basc, com en el seu dia ho va ser el blaugrana Oleguer Presas.

Molt pocs futbolistes s’atreveixen a manifestar-se sobre qüestions que els poden perjudicar, ja que saben que tenen compromisos comercials que poden veure’s afectats per les seves paraules. A banda que, al posicionar-se sobre un tema que s’escapa del que és purament esportiu, poden posar-se bona part de la seva pròpia afició en contra.

Però, malgrat la cautela habitual dels futbolistes, costa entendre el seu silenci amb relació a les reivindicacions de les seves companyes, les futbolistes que aniran a la vaga per simplement demanar uns mínims dignes per jugar a futbol. A jugadors que guanyen desenes de milions d’euros no els ha importat gaire que les seves homòlogues exerceixin els seus drets lluitant per professionalitzar el futbol femení. Tret d’algun comunicat sectorial i alguna veu aïllada, els nois s’han desentès de les seves companyes. Amb la força que tenen, ells podrien pressionar amb paraules i fets, però fins ara han preferit el silenci. Potser per mandra, potser perquè molts segueixen vivint molt allunyats de la realitat que els envolta.

Som en temps de canvis, en què -almenys a Espanya- moviments transversals com el feminisme, l’ecologisme o l’independentisme estan posant en qüestió l’ statu quo imperant. Les jugadores no aspiren a tant. Aspiren a certa dignitat. A poder viure d’això. Per això, si ells s’estimen aquest esport, ja seria hora que fessin algun gest. De silencis i de gent com José María García ja en tenim massa.

Més continguts de