La síndrome de Laudrup i la via Luis Enrique
BarcelonaSi sou aficionats del Barça, en els últims dies deveu haver experimentat amb Pedri la síndrome de Laudrup. És el fenomen pel qual l’Espanya mediàtica descobreix la màgia d’un futbolista només quan vesteix la samarreta de la selecció espanyola o del Madrid, tot i que prèviament hagi jugat al mateix nivell amb la blaugrana. Ja va passar fa un any quan Ansu va debutar amb la roja, i tres dècades enrere quan Laudrup –d’aquí el bateig de la síndrome– va canviar el Camp Nou pel Bernabéu i van descobrir la seva genialitat tot d’un plegat.
No, el potencial de Pedri, certament impactant per a un juvenil en una Eurocopa, no ens l’han descobert ni Luis Enrique ni els mitjans espanyols, que, de fet, han desconfiat del nano durant bona part del torneig. Però el tècnic asturià sí que ha alimentat una via que el Barça hauria de revisitar: l’aposta per futbolistes amb més potencial que trajectòria o galons, rodejats pel mínim imprescindible de veterans que sumen més del que condicionen, ha desembocat en una resposta col·lectiva més que solvent. I, el més important, esperançadora de cara al futur.
Al costat de l’elogiat Pedri, Luis Enrique no s’ha estat de donar minuts i responsabilitat a futbolistes fets a La Masia com Eric Garcia o Dani Olmo, però també a joves amb nul recorregut internacional com Ferran Torres, Oyarzabal o Unai Simón. I li ha sortir rodó perquè l'endemà de l’eliminació ningú no parlava de la derrota sinó del que havien sembrat de cara al Mundial.
Avui, que arrenca la pretemporada a Can Barça, amb poques pistes de com pot ser la plantilla definitiva i fins i tot sense saber si Messi podrà ser inscrit a la nòmina blaugrana, fora bo aferrar-se al camí que ha marcat Luis Enrique. Que hem traspassat Júnior, el lateral esquerre suplent ha de pujar del filial encara que Balde estigui verdot. Que Neto vol marxar i Ter Stegen no podrà arrencar la temporada, confiem en Iñaki Peña per encetar-la. Que no tenim recanvi per a Busquets, donem volada a Nico González. I els minuts –pocs– que hauríem donat a Trincão, que els gaudeixi Collado. Ah, i també forma part del relat enviar Ilaix a fer la pretemporada amb el filial si, després d’haver apostat per ell, demana un ronyó per renovar.
Honestament, es fa difícil imaginar un escenari en què aquest Barça de rebaixes competeixi amb els grans d’Europa la temporada entrant. Si arribes lluny, oli en un llum. I si no, perdre amb joves sempre tindrà lectures més estimulants que fer-ho amb una plantilla farcida de jugadors revinguts.
