Els testimonis de dos africans que van emocionar la Masia del Barça

BarcelonaEn Tchatka i en Roland no es coneixien abans. Aquest dijous, quan el sol començava a pondre's, es van trobar per primer cop a les portes de la Masia del Barça. "No em puc creure que sigui aquí", deia en Tchatka, visiblement emocionat. En Roland, camerunès, va preguntar de seguida a en Tchakta, malià, quina era la seva història: "Tanca o aigua?" En el cas d'en Tchatka, aigua. És a dir, va arribar a Espanya creuant l'Estret amb una pastera. "Jo, tanca", explicaria en Roland, mostrant les cicatrius corresponents. "Tots els que hem saltat la tanca, tenim ferides així".

Les històries d'en Roland i en Tchakta poden semblar similars, però un cop els escoltes, descobreixes que són diferents. Ara, tots dos tenen clara una cosa: la sort existeix. "Si algú diu que la sort no existeix, m'aixeco i marxo. Oi tant que cal sort a la vida. Mira nosaltres. Altres han mort en el camí cap a Europa per una qüestió de sort. Nosaltres no", deia en Tchatka abans de parlar amb tots els joves residents a la Masia. "¿Creieu que aquests nois i noies saben la sort que tenen?", els preguntem. "Sí, sí que ho saben. I si no ho saben ja m'encarregaré jo que ho tinguin clar", responia amb seguretat en Roland. Tots dos van fer-se escoltar i van emocionar els residents al Centre de formació Oriol Tort en una xerrada amb el periodista Lu Martin. La nit de dijous va ser diferent, a la Masia.

El Barça celebra aquests dies el Mes Europeu de la Diversitat, amb diferents activitats orientades a sensibilitzar la societat, potenciar espais de reflexió i construir un Barça més divers. Impulsades per l’àrea de diversitat i inclusió, s'hi ha parlat de molts temes: des del llenguatge inclusiu fins als valors presents en xerrades com la d'en Tchatka i en Roland, titulada L’esport com a mitjà per a la integració social, amb la col·laboració de la fundació privada El Putxet i el Casal dels Infants del Raval, on en Tchatka és voluntari.

Roland Fosso, nascut al Camerun el 1985, va decidir marxar de casa quan va morir la seva mare. Va trigar set anys a arribar a Europa, en un periple per 12 països que ha explicat en un llibre. Ha estudiat turisme i xarxes socials, segons ell, gràcies "al futbol". Jo dormia sota un pont, el de Calatrava, allà a Sant Andreu. I vaig tenir sort. Un compatriota ens va veure i tenia una habitació per a nosaltres. Així vaig arribar a Sant Boi, on caminant vaig trobar un camp de futbol. Vaig entrar-hi i vaig demanar per jugar. I hi vaig trobar gent que ara són la meva família. Jugant, vaig integrar-me, va canviar-ho tot". Ja no ha parat de jugar, en diferents equips. D'aquí pocs dies organitza un amistós entre la comunitat camerunesa de Barcelona i una provinent d'Itàlia. Juga de defensa. "Soc el lliure de l'equip", afirma mentre li diem, fent broma, que és com Rigobert Song, històric defensa camerunès. "L'últim cop que un malià i un camerunès van ser plegats al Barça es va guanyar una Champions, amb Eto'o i Keita", es comenta, mentre els ulls d'en Tchatka Doumbia brillen.

"Parlo cinc idiomes. Bambara, anglès, francès, castellà i ara vaig aprenent català", diu aquest noi que volia ser com Xavi. "A Bamako teníem una televisió molt vella, on podíem veure els partits. El meu pare era del Madrid i el meu tiet del Barça, així que anava amb el tiet perquè jo volia ser com Xavi. M'agradava més veure com girava amb la pilota que un gol". Quan tenia 15 anys, uns amics li van explicar que marxaven d'un país trencat per les guerres, la violència i la manca de futur, per intentar arribar a Espanya. "No era conscient del que feia. Vaig imaginar coses que no podien ser realitat, que tot seria fàcil. I vaig marxar sense dir res. He vist coses terribles travessant el Sàhara. Allà no hi ha res, i si els vells camions dels traficants s'espatllen, la gent mor. He vist cadàvers, he passat por". Una nit, ja al Marroc, esperant poder saltar la tanca, els seus dos amics el van abandonar. Així que va buscar-se la vida sol, fent-se amic de joves magribins per trobar lloc en una pastera. Després d'escapar d'un centre de detenció, gràcies a l'ajuda d'un capellà arribaria a Barcelona, on la primera nit, tot just sortir de Sants, els mossos el van portar a un centre tutelat per la Generalitat, on estaria fins als 18 anys. En Tchakta no ha deixat d'estudiar i ara entrena infants al CD Almeda de l'Hospitalet. "En la meva llengua hi ha una dita que diu que quan hi ha una tempesta, tothom es queda sol donant la mà a la seva mare". És a dir, que quan hi ha problemes, la gent va a la seva. "El futbol, però, m'ha ensenyat que no sempre és així. És un joc d'equip. On cal aprendre a respectar i confiar en el teu company", reflexiona, encara mig emocionat pel que està vivint: poder parlar "amb "uns joves que poden arribar a ser campions". "Jo ni sabia que existia la Masia, quan vaig marxar de casa. I ara visc el meu somni. Soc un noi negre que entrena un equip de nens blancs. Jo no creia que seria possible".

En Roland, més veterà i acostumat a fer xerrades, mou el cap mentre escolta en Tchakta. I quan li toca parlar, té clar el missatge: "Voluntat, respecte, drets humans", diu. "Coses innegociables. Per ser a la Masia, cal haver tingut molta sort. És bo no oblidar el sacrifici dels vostres pares, entendre el context, que teniu la sort que no tenen altres joves nascuts lluny d'aquí. Però no tot és sort. Cal tenir talent i ganes de perseverar", afegeix. I els ulls dels joves s'obren de bat a bat. Es fa el silenci mentre escolten les seves peripècies, abans de fer preguntes i fer-se una fotografia plegats. A la Masia tenen clar que els seus residents tenen sort, però que a la vida també cal formar-se. I amb xerrades com aquestes els esportistes del Barça es formen com a persones: admirant dues persones que gràcies al futbol han fet el seu camí fins a aquesta xerrada una nit de primavera.