BarcelonaEl Barça ja torna a ser a la final del Mundial de Clubs, l’única competició que costa un any i mig arribar-hi. El tràmit de Yokohama, però, se’ns ha complicat. A la lesió de Neymar s’hi ha afegit, en el súmmum de la mala sort, un còlic nefrític de Messi que li està fent veure les estrelles. Tant esperar el viatge al Japó i, de cop i volta, el Barça havia de jugar contra l’incòmode Guangzhou sense les seves dues armes més desequilibrants. Però encara li quedava la pólvora de Suárez, que ha explotat quan més calia, just al final d’una primera part amb un Barça imprecís i nerviós. Les tres maneres d’enderrocar la muralla xinesa eren, precisament, la paciència, l’eficàcia i l’equilibri dintre-fora. I amb desencert, amb 'jet lag' i amb massa ganes de guanyar el partit directament, els homes de Luis Enrique han sabut ser fidels, malgrat tot, als tres factors determinants. Han tocat amb paciència, Suárez ha definit a la perfecció les seves dues primeres ocasions i, en comptes d’encaparrar-nos sempre amb la paret curta, s’ha provat el xut de lluny. La canonada de Rakitic –qui, si no?– des de la quinta forca ha provocat el mal refús del porter Li i el gol de Suárez, aprofitant el refús. Com a Berlín, també per avançar-nos al marcador. Després, bufar i fer ampolles.
Ara, superat el campió asiàtic, ens ve l’os sud-americà. El Barça, a partit únic, fa nou anys que no perd una final contra un rival que no sigui el Madrid. A excepció dels blancs, que ens han guanyat no una, sinó dues finals de Copa del Rei en la nostra era de glòria, el Barça de Messi encadena vuit finals guanyades consecutivament contra rivals internacionals des que ens va derrotar, contra pronòstic, l’Internacional de Porto Alegre el 2006. Des d’aleshores, dues finals contra United, Juventus, Xakhtar, Porto, Sevilla, Estudiantes i Santos. Tots han passat per la pedra. De carrera, tres Champions, tres Supercopes d’Europa i dos mundials. Diumenge podem completar-ho. Ens espera el River Plate, un rival amb deu vegades més ofici que el campió xinès.
