Xabi López-Arostegui: “Aprendre català és un gest per intentar adaptar-me millor”

BarcelonaAbans de disputar els quarts de final contra el Barça, Xabi López-Arostegui (Getxo, 1997) va rebre el premi Endesa 2021, una distinció que destaca la seva actitud, lideratge, eficàcia, generositat i compromís. Mentre s’acaba de rumiar on jugarà la pròxima temporada, el jugador basc del Joventut de Badalona atén l’ARA en un perfecte català.

Per què creus que et donen aquest premi?

— Per la trajectòria que porto a la Penya, que ja és de deu anys. Es diu aviat, però són molts anys. Hi vaig arribar quan tenia 14 anys. Intento ser una mica un mirall per als nens i les nenes perquè jo he passat per totes les categories formatives i també he jugat a les competicions de la FEB, com la LEB Or. Al final he arribat a la Lliga Endesa completant un procés que ha viscut altra gent. Han de veure que, amb treball i constància, i l’acompanyament d’un club com la Penya, que transmet valors molt importants, es poden aconseguir coses que sovint es veuen molt llunyanes. Quan vaig arribar a la Penya, Jordi Martí em va dir: "A veure si aconseguim fer de tu un jugador ACB". En aquell moment jo no ho veia clar, però mira on som ara. Em vaig emocionar, però ho veia molt lluny.

A banda de bàsquet, què has après a la Penya?

— A madurar. Tots els nens que sortim de casa ben joves aprenem a madurar, a tractar amb gent, a saber patir, a sacrificar coses... Però també a disfrutar, a saber valorar les coses que no són materials. Valoro molt tot el que hi ha darrere d’una institució com la Penya, amb tots els nens i les nenes que passen pel club cada dia. És especial veure que la il·lusió que tu tenies ara la tenen ells. El més maco és veure el que hi ha al darrere del professionalisme.

Ara tots et preguntem per la renovació. En quin punt està?

— La Penya em va oferir renovar fa uns mesos, però quan em vaig lesionar vaig centrar-me en la recuperació. He estat un parell de mesos fora de les pistes i m’he centrat en això. He arrossegat molèsties fins fa no gaire. Vaig poder jugar una mica a Bilbao i estic molt content. Estic intentant veure com va l’any. Vull acabar bé la temporada i ajudar al màxim possible l’equip en els play-offs, que crec que és el que tant l’equip com jo ens mereixem. Una vegada hagi passat tot, prendré una decisió sobre el meu futur. Estic molt agraït a la Penya per la gran aposta que fa per mi, estic molt content.

¿Us doneu per satisfets o encara penseu que se'l pot guanyar, el Barça?

— Satisfets no. Sempre es pot aspirar a més, sobretot quan no tens res a perdre. La temporada de la Penya és molt bona i som un club en creixement. Venim d’èpoques dures, que a mi també m’ha tocat viure. El projecte actual és molt maco, tant a nivell institucional com per la gent que hi ha al darrere. El club està responent bé i no hem de donar-nos per satisfets mai. Si podem créixer més, benvingut sigui. Hem fet un projecte ambiciós amb gent de la casa, gent que ha tornat i bons fitxatges. Això ha generat molta il·lusió i moltes expectatives. La il·lusió ha de ser un al·licient per voler créixer. Hem d’intentar jugar tan bé com puguem contra el Barça, que és un equip construït per lluitar per tots els títols. La seva presència física és molt gran i la seva defensa, molt forta. A més, tenen un gran talent ofensiu. Guanyar el Barça pot ser un premi molt maco pel que representa. 

El teu català ha millorat molt.

— Vaig arribar quan estava fent tercer d’ESO i vaig estudiar als Maristes de Badalona. Quan vaig fitxar per la Penya, el meu pare em va regalar un llibre per començar a familiaritzar-me amb la llengua catalana. Es titulava L’assassinat del professor de matemàtiques. Al principi feia servir molt el traductor. Aprendre català és un gest per intentar adaptar-me millor a la cultura d’aquí, que és el meu lloc d’aprenentatge. Aquí és on he après més. Quan més madures i et desenvolupes com a persona és durant la pubertat. És una manera més per integrar-me. El club intenta que tots els nois de fora l’aprenguin. Amb el Dimitrijevic, que és macedoni, sempre parlo en català. També amb el Maronka, que és hongarès. Aquí no només ens contracten per jugar a bàsquet, i això és un altre dels trets diferencials. Intenten que el dia a dia sigui com una família i es busca una llengua per vehicular-ho tot. Jo estic molt content de poder parlar una altra llengua.