Un circuit talismà per a un líder que progressa adequadament

BarcelonaPoques vegades un circuit s’associa tan directament a un pilot. És el cas del traçat nord-americà d’Austin, on fins ara Marc Márquez sempre ha aconseguit la victòria. D’ençà que el 2013 va entrar al calendari de MotoGP, el de Cervera ha aconseguit la victòria en les tres curses disputades. No només això, també ha aconseguit sempre la pole i ha sigut el més ràpid en 19 de les 22 sessions d’entrenaments disputades. Sens dubte, el bicampió és el màxim favorit per tornar a endur-se el triomf a Texas.

En un cap de setmana atípic, amb més atenció mediàtica en el futur de Jorge Lorenzo que en l’asfalt, Márquez va completar la feina sense fer soroll. A l’espera que el mallorquí confirmi que deixa Yamaha per fer les maletes a Ducati, el d’Honda va treballar com de costum al Circuit de les Amèriques (COTA) per aconseguir el millor temps de la jornada i guanyar-se el dret de sortir des de la primera posició de la graella (2:03.188). El segon, Lorenzo, a menys d’una dècima, mentre que el tercer va ser Valentino Rossi, ja a gairebé mig segon del poleman.

Una classificació més ajustada

Marc Márquez arriba a la tercera cita de la temporada com a líder, gràcies al triomf de la setmana passada a l’Argentina, però amb dubtes sobre el rendiment de la seva Honda, que durant la pretemporada havia sigut deficient. En l’àmbit tècnic, la moto ha fet un pas endavant. I on no arriba la mecànica, ho fa l’habilitat del de Cervera. “És ràpid, té molt de talent i sap treure el màxim rendiment a la moto”, comentava Jorge Lorenzo, que va caure en l’anterior cursa i li ha costat agafar el ritme als Estats Units. “D’ençà que vam arribar el 2013 en aquest circuit, [Márquez] va començar a marcar les diferències i hi ha guanyat cada any”. I això per què? “Perquè és un pilot agressiu, que frena tard, i aquest és un circuit on troba frenades per guanyar temps respecte dels altres. Vist des de fora se’l veu còmode i agressiu”.

“Aquest és un circuit que m’agrada, on em sento fort, però les acceleracions tenen molta importància i en això anem una mica fluixos -replicava Márquez-. De totes maneres, anem millor del que pensàvem. És cert que en altres temporades teníem més distància en aquesta pista i aquest cop està tot més ajustat”. En efecte, Márquez tenia una distància d’entre tres i quatre dècimes respecte del segon. Aquesta vegada, és de només mitja dècima.

Una altra cosa és la confiança, que va permetre al de Cervera experimentar en la jornada de divendres. “Vaig esperar massa a frenar i vaig acabar caient”. Es referia a la caiguda que va tenir en l’últim revolt abans d’entrar a meta, on es pot decidir el triomf si el final és ajustat. “Ara ja sé on és el límit”, deia amb un lleuger somriure. Un campió també ha de ser murri.