Copa, Lliga i Champions
Ell no ho sabrà mai, però Farrokh Bulsara -conegut musicalment com a Freddie Mercury- ha tingut tres interferències en la història del Barça.
La primera vegada va ser a l’estadi de Wembley el 20 de maig del 92. En les assolellades hores d’espera abans que comencés la final de la Copa d’Europa contra el Sampdoria, la megafonia de l’estadi va posar en més d’una ocasió la cançó Barcelona. Faltaven dos mesos perquè la nostra ciutat encengués el peveter dels Jocs Olímpics i el duet del Freddie Mercury i la Montserrat Caballé havia esdevingut gairebé un himne per als orgullosos ciutadans. L’afició del Barça, aquella tarda, s’hi va deixar la veu per afinar en un tema difícil de cantar.
La cançó del ‘Crackòvia’
En altres ocasions, com en tots els clubs guanyadors, hem corejat el We are the champions de Queen mentre els jugadors feien la volta al camp amb confeti enganxat a la samarreta i als tacs. La vegada, però, que una cançó de Queen s’ha fet més popular entre els culers va ser gràcies al Crackòvia de TV3. En la primera temporada de Guardiola a la banqueta, i a mig camí entre el desig i la superstició, els guionistes de Minoria Absoluta es van adonar que les síl·labes del Copa, Lliga i Champions encaixaven, a la mil·lèsima, amb la tornada del We will rock you. La final de Copa del Rei contra l’Athletic Club, la consecució de la Lliga després de dues temporades blanques -i en blanc- i la final de Roma contra el United van arribar, al calendari, amb la mateixa cronologia que la cançó. El Copa, Lliga i Champions del Crackòvia va esdevenir, gairebé, un crit de fe entre el barcelonisme.
Ara cada dilluns m’assec davant de la tele esperant veure si, en la primera temporada de Luis Enrique, el programa recupera l’eslògan que ens dugui a repetir el triplet. Per saber que el futbol és un estat d’ànim no cal que ens ho digui el Juanma Lillo. I ara el barcelonisme està il·lusionat. Els jugadors trisquen de valent, pressionen fins al minut 90, intenten marcar el cinquè quan ja n’han fet quatre, duen una mitjana de tres gols per partit, n’encaixen menys que mai al darrere, el Messi vol guanyar la Pilota d’Or ja al febrer i, amb Neymar i Luis Suárez, tenim una davantera tan o més espectacular que aquella del mateix Leo amb Samuel Eto’o i Thierry Henry. Avui no hi ha ningú que jugui millor que el Barça. El Bayern de Munic falla pels centrals, el Chelsea de Mourinho s’equivoca quan vol jugar a futbol i el Reial Madrid és un polvorí que ningú sap quan esclatarà. ¿No és, doncs, el moment de remar per aconseguir els èxits esportius que tots volem, votem a qui votem a final de temporada? ¿No és una bona oportunitat per, com deia Guardiola, bufar tots junts perquè la pilota entri a la porteria rival?
Atès que em consta que el Toni Soler acostuma a llegir aquest diari, he gosat escriure aquest modest article. Amb la seva subtilesa -per no dir el seu bon nas-, segurament caçarà la meva indirecta al vol.