Maria Anglada: "Aquí els nens amb bolquers ja saben patinar, vivim per l'hoquei"

Sant Hipòlit de VoltregàMaria Anglada (Sant Hipòlit de Voltregà, 2001) arriba al pavelló de Sant Hipòlit de Voltregà saludant amics i familiars. Tothom la coneix. Però una tanca impedeix entrar al vell pavelló, un dels temples de l'hoquei català, instal·lació a punt de ser enderrocada per problemes estructurals. "Noto una punxada al cor quan ho veig", explica mirant la pista on va fer els primers gols qui ha estat capitana de l'equip femení local. Amb 24 anys, la Maria es retira per poder acabar els estudis de medicina. Es retira molt jove, però amb la feina feta.

Any nou, vida nova. Per primer cop no jugues. Com ho portes?

— De moment bé. Com que he estat fent campus amb els nens per Nadal, de moment encara no ho trobo a faltar. Quan tornin els entrenaments ja veuré com ho porto, però diria que bé, perquè ho tenia ben meditat i preparat. He rebut moltes mostres d'amor un cop he fet el pas, però costa separar-se d'aquest esport.

Et retires pels estudis. Com és que ho has anunciat a mig curs?

— A l'agost, abans de començar la temporada, ja els vaig avisar. Estudiar medicina és exigent, i jugar a l'elit, també. Costa fer les dues coses alhora. Ara arriba una època d'exàmens, un moment important, i calia escollir. Quan tens un desplaçament a Mieres, Gijón o Madrid... doncs es nota. Així que vaig avisar el club i els entrenadors que al gener ho deixaria.

I què et van dir?

— Es van portar molt bé. Em deien que si un dia no entrenava, no passava res. Que si no podia fer un desplaçament llarg, doncs que ho entenien, que podia seguir jugant. Però jo em sentiria malament, així. A mi m'han ensenyat uns valors segons els quals cal fer bé les coses. Fent-ho així els permeto a ells pensar en l'equip, decidir si es fitxa, tenir l'escenari clar. Jo no em veia amb cor de poder acabar la temporada sense fallar ni un sol dia. Jo no sé fer les coses a mitges. Hi havia dies que acabava a la facultat i arribava tard a les sessions de vídeo, o no podia fer el gimnàs... i em sentia malament. I això em frustrava. El primer any de carrera el vaig fer a Barcelona i ràpidament vaig veure que era molt dur, així que vaig passar a la Universitat de Vic per tenir-ho a prop. Però ara que arriba cinquè, calia escollir. Pensa que un dia vaig arribar tard a un entrenament i em vaig posar a plorar, sentia que no estava fent bé les coses. Al club ningú em deia res, però jo sentia que no competia al 100%. Vas combinant les pràctiques, les classes... Costava. Per sort, el club ja m'ha demanat que segueixi fent coses, donant un cop de mà per entrenar amb els menuts.

—

A l'hoquei no es poden compaginar els estudis i la carrera, doncs?

— És molt complicat. Perquè cal un compromís màxim, tenim una bona estructura de club. Però la realitat és que no podem viure d'això. Després depèn dels estudis que fas, esclar. Però ja ho sabia, tot plegat. Jo tenia com a ídol màxim la Carla Giudici, que es va retirar en el seu moment per treballar de mestra. A l'hoquei es debuta jove, es competeix molt i, de vegades, toca deixar-ho aviat. També els ha passat a alguns nois. No pots aguantar el ritme de viatges, entrenaments i estudis quan te'n vas al llit a les dues de la matinada per estudiar.

Com explicaries a la gent què significa aquest esport a Sant Hipòlit?

— Costa d'explicar, eh? Crec que la gent de fora no ho pot entendre fàcilment, és part de la nostra forma de ser. Es passa de generació en generació. El meu pare ja jugava, jo també. Abans el meu pla cada dissabte era venir al pavelló i passar tot el dia veient partits, de nens, nenes, del masculí o el femení. Per això calia seguir vinculada com fos a l'hoquei, perquè aquest club és la meva vida. Aquí es diu que s'aprèn a patinar abans que a caminar [somriu], i és cert que tens nens amb bolquers que ja patinen. Quan veus l'escoleta emociona molt. He tingut la sort de començar al costat d'una generació que eren els meus referents: la Carla, la Tasha Lee, l'Anna Romero, la Motxa Barceló i l’Adriana Gutiérrez. Jo somiava ser com elles i ho he aconseguit.

El 2019 marques el gol de la final de la Copa d'Europa sent una de les joves de l'equip. És el millor moment de la teva carrera?

— Va ser especial. Era el meu primer any a la Lliga i el Jefa Rovira, a qui tinc molta estima, em va fer jugar en uns minuts clau de la final. Davant de la meva gent. És una imatge que no oblidaré mai. Encara no tinc clar com va entrar aquella bola, però va ser un moment màgic, ser campiona d'Europa.

Vas jugar dos anys al Manlleu. Com va ser això de deixar el teu club?

— Tenia moltes amigues jugant al Manlleu i vaig fer el pas. Va ser bonic, però no era com ser a casa. Em faltava la meva gent i els meus colors, va ser una bona època per valorar el que tenia a casa. Calia tornar.

Com portes veure que l'històric pavelló anirà a terra?

— És com una ferida, no? Recordo el dia que estàvem de campus i fent un partit de costellada ens van donar la notícia que tirarien el pavelló. Aquella nit no vaig dormir, no m'ho creia. Vaig veure clar que ja no jugaria mai més en un pavelló que és part de la nostra vida. Ara es juga al costat, però no és el mateix, tot i que la gent no falla. Calen més ajudes per cuidar aquestes instal·lacions; en pobles com Sant Hipòlit són llocs de trobada, aquests clubs signifiquen molt.

Els últims anys han aparegut nous projectes forts, com el Vila-sana o el Fraga. Com veus l'estat de la lliga?

— Es nota molt la diferència dels clubs que poden pagar per tenir jugadores professionals. Alguns equips tenim base però no podem pagar i altres poden pagar sense tenir tanta base. En aquests equips poden entrenar millor, en bones hores, també perquè no han de compartir les instal·lacions amb els equips de base. Si tens molta base, no pots fer entrenar els menuts a les 10 o les 11 de la nit, així que cal fer equilibris. Tinc amigues al Vila-sana i poden treballar molt bé, allà.

Mai vas meditar marxar fora?

— L'any després de la Copa d'Europa vaig rebre ofertes, van trucar... però jo tenia les idees clares: estudiar i jugar aquí. Soc molt casolana. I sabia que volia estudiar medicina, tot i que la mare em deia que no ho havia de fer, que eren estudis exigents. Ella va estudiar medicina, ho sabia. M'ho deia perquè em veia feliç jugant, però he fet el que calia. Ho deixo ara, amb aquest palmarès, amb un munt d'amigues i rebent molt d'amor.