"Si els Jocs s’ajornen, això serien les nostres vacances"

El COI diu que els Jocs Olímpics segueixen endavant i els esportistes intenten mantenir-se en forma a casa

Els anells olímpics davant de la seu del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana / FABRICE COFFRINI / AFP

Ja fa uns dies que tothom està tancat a casa. Tots hem hagut d’adaptar la nostra rutina per no sortir al carrer, tal com han demanat les autoritats, amb la intenció de frenar el ritme de contagis del Covid-19. També els esportistes; alguns d’ells, olímpics. En els mesos clau de la seva preparació per a una cita tan important com els Jocs Olímpics, estan tancats a casa, adaptant rutines i entrenaments a la nova situació. I alguns, per les circumstàncies i l'esport que practiquen, ho poden fer millor que d'altres. “La situació té punts de paral·lelisme amb estar lesionat. Quan estàs lesionat tens la incertesa de saber quan et recuperaràs, si després tindràs l'estat de forma adient”, indica Pep Font, psicòleg del CAR de Sant Cugat, que ara atén les consultes dels esportistes online.

"La situació que estan vivint els esportistes té punts de paral·lelisme amb estar lesionat"

Pep Font Psicòleg del CAR de Sant Cugat

Però aquí, apunta Font, hi ha una incertesa afegida, i és que no saben si els Jocs se celebraran a l’estiu o no. Amb organitzadors de competicions mantenint-les i anunciant que es cancel·len pocs dies després, el neguit per saber què passarà amb els Jocs és creixent. El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha dit en diverses ocasions que manté la cita olímpica per a l’estiu (del 24 de juliol al 9 d’agost) a Tòquio, però algunes veus aposten per ajornar la cita uns mesos, un any o fins i tot dos. “Ara som en un període d'incertesa. En el moment que sapiguem si els Jocs es fan o no, podrem planificar. Si s'ajornen un any o dos, aquestes serien les nostres vacances! Però si es fan en les dates previstes, estem perdent molts dies d'entrenament”, diu Jessica Vall. Ella, que és nedadora, es va quedar de cop sense poder entrenar a la piscina. Si la setmana passada passava cinc hores dins l’aigua, ara s’ha de conformar amb treballar el físic dins de casa.

Seguir-se preparant

Per a la nedadora del CN Sant Andreu aquests serien els seus segons Jocs, i és conscient que mai hi ha una preparació perfecta. “Sempre hi ha petites pedres al camí. En aquest cas, la tenim tots en comú. Si no són gaires dies, no hauria de ser més que una anècdota”, indica. En la mateixa situació es troba Marina Garcia, del CN Sabadell. “Estar entre dues i tres setmanes confinats ens trastoca els plans: canvien les càrregues, els descansos, les competicions... El nostre preolímpic es va ajornar. El canvi és dràstic. Ara l'únic que pots fer és preparar-te per al que pugui passar”, apunta.

Ella, com els altres, segueix preparant-se tan bé com pot, com si la cita fos aquest estiu. “No em puc plantejar deixar d'entrenar perquè si els Jocs es fan quan toca, no arribaria bé. Encara pensem que els Jocs es facin i entrenem per a aquest objectiu”, explica Marta Galimany. L’atleta del Barça va aconseguir la mínima per competir a la marató al febrer i, per tant, es prepara per arribar-hi en el millor estat de forma possible: “Ella ja té la mínima i això li treu neguit”, diu el seu entrenador, Jordi Toda, que afegeix: “Per anar bé, a finals d'abril o principis de maig hauríem d'estar corrent al carrer... No seria una preparació ideal, perquè tota la part bàsica l'hauríem fet de manera alternativa, però si al maig no som al carrer, la possibilitat d'arribar als Jocs de manera adequada es complicaria”.

El psicòleg del CAR apunta que la clau és anar pas a pas. Primer “cal establir els objectius de treball”. “Seran objectius molt humils: mantenir la forma en la mesura del possible, i mantenir la memòria fent gestos tècnics, ja sigui fent ombres, com fan els tenistes, o fent imitacions o visualitzant i fent servir la pràctica imaginada”, afegeix. I, a partir d’aquí, especificar un pla d’acció. “Un entrenament, per tonto que sigui, necessita una pràctica diària. S'ha de planificar com si fos un de la màxima qualitat. I establir rutines: fer-ho a unes hores del dia i durant un temps, no quan et va bé. Això permet mantenir-nos focalitzats en l'aquí i l'ara, i ajuda a gestionar l'angoixa derivada de pensar que no estic fent res”, recorda.

“Ens animem les unes a les altres”

"Estem totes dient pallassades pel grup i ens posem d'acord per decidir a quina hora entrenem"

Maica Garcia Jugadora del CN Sabadell de waterpolo

Tampoc poden posar-se el banyador per entrenar a la piscina les jugadores de waterpolo. Maica García, integrant de l’equip espanyol i del CN Sabadell, és optimista de mena. “Tots estem tancats i, dins de la bogeria, tenim millors i pitjors moments. Jo sempre soc positiva, és el que toca fer, no tenim altra alternativa. Si volem tornar a la rutina, primer hem de passar per això”, diu. L’estiu passat ella va ser operada d’una fractura d’un dit de la mà quan faltaven dues setmanes per al Mundial i equipara aquella situació amb la d’ara. “Vaig treballar molt la visualització de moments de piscina, de la pilota.. i el tema mental... i em va anar molt bé”, recorda. Per a ella, el fet de viure el confinament en grup (cadascuna a casa seva, però fent les rutines alhora), les ajuda. “Estem totes dient pallassades pel grup. I ens posem d'acord per decidir a quina hora entrenem. Ens animem les unes a les altres”, diu.

Per a tots igual...o no

Com apuntava Marina Garcia, molts preolímpics s’han ajornat. I com que l’avançament del virus és diferent depenent dels països, les mesures restrictives que ha pres cada estat també són diferents. “Hi haurà greuges comparatius entre països i entre esportistes. Jo vaig poder fer la Marató de Sevilla i vaig classificar-me per als Jocs Olímpics, però altres companyes volien fer la mínima a l'abril i, esclar, ara no saben quan podran”, diu Galimany, i el seu entrenador afegeix: “Hi ha gent que està desitjant que s'ajornin els Jocs perquè saben que arriben justos, i d'altres, com la Marta, tenen el neguit de pensar si la marca els servirà si s’ajornen”. Pep Font, psicòleg del CAR, indica que els que ja tenen la mínima han de “centrar-se en fer tot el que poden”, però els que tenen pendent la classificació “estan perduts del tot”, i resumeix: “Si s’ajornen els Jocs, els que no tenen la mínima ho veurien com un avantatge, mentre que per als altres seria una amenaça”.

“Tinc ganes de formar una família i potser esperar dos anys seria massa”

Jessica Vall Nedadora

Però si s'ajornessin els Jocs, el canvi no només seria en el terreny esportiu. “Aquest any jo m'entregava al cent per cent a l'esport. Vaig a la universitat, però ara prioritzava poder entrenar, els descansos...”, diu Marina Garcia, mentre que Jessica Vall reflexiona al voltant de la seva vida personal: “Tinc ganes de formar una família i potser esperar dos anys seria massa”. Mentre esperen, a més d’entrenar, alguns han decidit recuperar antics hobbies que havien deixat arraconats, posar-se al dia amb els estudis, estar amb la família (cosa complicada en situació normal en un any olímpic) i enganxar-se a alguna sèrie que tenien pendent.