Aday Benítez: “Vivim una etapa que s’ha de recordar perquè no passarà més”

GironaAday Benítez (Sentmenat, 1987) ha trobat al Girona el context ideal per ser feliç. Després de quatre temporades, una rialla l’il·lumina quan parla de la capacitat de superació d’un grup humà instal·lat a Primera i fet fort amb cada llàgrima vessada durant els tres intents frustrats d’ascens que va patir.

Li costarà oblidar aquesta temporada.

És el curs més important de la meva trajectòria, juntament amb el de l’ascens. Sempre els uneixo perquè sense l’un no s’entén l’altre. He celebrat èxits guanyant partits que sempre portaré a la memòria. Me’n sento molt partícip i he crescut com a futbolista. És un orgull haver fet més gran el Girona.

¿És conscient que forma part de l’etapa més gloriosa del club?

Potser no li donem el valor que li correspon, però en som més conscients els de dins que els de fora. La gent s’ha enganxat a una onada que abans no existia, els nens creuen que el Girona fa molts anys que és així perquè són petits i no han viscut el passat. El dia de demà ens adonarem que estem vivint una etapa que s’ha de recordar perquè potser no tornarà a passar mai més. El club està creixent moltíssim i espero que mantingui la línia, però aquestes coses no duren eternament.

¿En algun moment pensa en les nits que l’elit semblava un miratge?

Sí, imagina’t si va ser fort que es recorda com “el dia del Lugo”: d’estar a Primera al minut 90 a tornar a Segona al 93. Van ser temporades esplèndides amb finals duríssims; érem un equip potent que feia por, competitiu en qualsevol escenari. Lògicament, la dimensió ha canviat però començàvem a fer-nos grans i ara ens hem assegurat un altre curs a l’elit. Creu-me, això és l’hòstia.

Parli’m del debut contra l’Atlètic.

Hi ha una imatge que tinc gravada, la de baixar al túnel de vestidors per sortir al terreny de joc i veure Griezmann, Gabi, Koke, Oblak... Vaig haver de pessigar-me; allà vaig veure que tot era real, que estàvem a punt de jugar un partit que el món sencer miraria. I això és el més bonic, saber que viuríem sensacions així durant tot l’any.

Va marcar a Riazor, coincidint amb l’enlairament del Girona...

Guanyar ens va treure pressió, va ser un moment clau que va significar l’inici de la millor ratxa, amb cinc partits sense perdre. Veient-ho amb perspectiva, ens va donar vida. Va ser el meu primer gol a l’elit, que per molt que fos de penal s’ha de marcar. El recordaré sempre.

Què me’n diu de la remuntada contra el Madrid?

És el punt àlgid del curs; vam estar a un nivell altíssim. Amb el 0-1 tothom va pensar que ens en caurien quatre però no vam abaixar els braços. És d’aquells dies de somni que Montilivi viu una gran festa. Quan l’àrbitre va xiular els uns es van posar les mans al cap, els altres corrien d’alegria... A més, eren Fires, així que per a la ciutat encara va ser més especial.

Costa trobar-hi defectes.

Finalitzar el primer curs a Primera amb l’objectiu complert des de fa dos mesos és un èxit absolut. Era inimaginable a l’estiu! Se’ns va plantar la fita europea al davant i ho havíem d’intentar, mantenint la il·lusió i fent que tothom continués endollat, però al vestidor teníem clar que era un afegit. És l’únic moment que hem trontollat una mica, sempre des de l’excel·lència d’una temporada inoblidable.

¿Li queda aquesta espina?

Una espina sana, però sí, n’hem quedat tan a prop! Ho hem buscat; més que nosaltres no ho volia ningú. Algú pot preguntar per què hem punxat, però això és Primera, les coses costen i els rivals són difícils. Estem parlant d’anar a Europa, i perdre forma part del joc, pot passar. El més lògic era lluitar per la salvació fins a l’últim instant.

El segon any sol ser més difícil.

Ho hem de viure amb respecte, però tenim un punt a favor: sabem qui som i on som. S’ha de ser humil, a la vida. Fixa’t en l’Osca, la seva feina i la de molts altres equips diu molt del moment que vivim en el futbol. Personalment espero continuar tenint minuts, ho donaré tot per aquest equip, vull ensenyar el millor de mi. Aquest bloc té un esperit lluitador, hi podem posar la mà al foc.

Aquesta setmana, Sentmenat acull el seu primer Campus de Tecnificació.

Visc un moment bo, crec que puc aportar coses als nens i retornar una part del que m’ha donat el futbol. Em fa molta il·lusió fer-ho allà on he crescut, on vaig estimar aquest esport per primera vegada. Penso conviure tres dies amb els nens, ens ho passarem bé i intentarem mostrar detalls del món professional, en forma de vídeos, aspectes tècnics i tàctics i aprenentatge exclusiu.

En una època en què sembla que sigui impossible accedir als esportistes d’alt nivell, acostar-se a les persones és una virtut que iniciatives així mantenen.

Ara l’aficionat del Girona va més enllà de la ciutat; a Sentmenat els nens passegen amb la seva samarreta! A la Costa Brava passa el mateix, això és molt important per al club. Ens sentim molt identificats amb la gent. Hi ha persones que esperen hores a Montilivi per estar al nostre costat. No volem perdre aquest contacte i només intento posar-hi el meu granet de sorra.