L’etern exili del club de barri que no juga al seu barri
La UE Sants, que juga de local a la Zona Franca, fa més de quinze anys que espera retornar a Magòria
BarcelonaEl futbol popular és un boom a Barcelona. Fa temps que els joves de la capital s’acosten als clubs dels seus barris, que han passat a formar part del dia a dia del seu teixit social. Es fa evident a la Vila de Gràcia (Europa), Sant Andreu de Palomar (UE Sant Andreu) o la Verneda i la Pau (Júpiter). A Sants, on juga un altre equip històric com la Unió Esportiva Sants, aquest fenomen no es reprodueix. De fet, l’entitat cada cop està més lluny emocionalment i geogràficament del barri i dels seus aficionats, i això s’explica perquè fa dècades que no té una llar, un estadi que senti com a propi.
“Som un club de barri que no juga al seu barri. L’equip va néixer i créixer al voltant del nucli històric de Sants, però fa molts anys que competeix lluny d’allà”, diu Artur Balaux, aficionat santsenc de tota la vida i curador de la memòria històrica de l’entitat. Actualment, el primer equip fa de local al Camp de la Bàscula i el futbol base està repartit entre aquest mateix terreny de joc, el de l’Energia i el de l’Ibèria. Tots ells estan ubicats al barri de la Marina de Port, a tocar de la Zona Franca.
“Molts cops em pregunten: «Com és que el Sants no juga a Sants»? I jo els contesto: «És que no tenim camp». Estem exiliats de casa nostra i cada cop més desarrelats del barri”, comenta Joan Forcadell, president de l’entitat. “S’ha trencat la cadena de transmissió de pares a fills i d’avis a nets, i esclar, hem perdut molta afició”, confirma Balaux, que és el soci número 18. La davallada social ha anat acompanyada d’una gran despesa en lloguers –l’arrendament dels tres camps suposa al voltant del 25% del pressupost anual del club– i s’ha traduït sobre la gespa: el primer equip va passar de Tercera RFEF a Primera Catalana, dues categories per sota, en dos anys, i actualment ocupa posició de descens a Segona Catalana. El 2023 el Sants era rival de l'Europa i el Sant Andreu; tal com van les coses, tot fa pensar que la temporada que ve estarà cinc divisions per sota.
L’equip nòmada de Barcelona
El Sants, entitat fundadora de la Volta Ciclista a Catalunya –el mallot de líder és blanc amb franges verdes, com la samarreta de l'equip de futbol–, és un club centenari nascut l’any 1922 de la fusió de quatre entitats esportives diferents i que diverses vegades ha estat a punt de pujar a Segona Divisió. Fins a l’any 1964 va jugar al camp del carrer Galileu, el qual va haver d’abandonar per decret de l’Ajuntament de Barcelona i a causa de la construcció de l’avinguda de Madrid. Llavors, va convertir-se en un club errant. Va emigrar a Sarrià, fins que Kubala i Di Stéfano, de l’Espanyol, van queixar-se que els seus partits matinals malmetien la gespa; també va passar per l’Hospitalet, el vell Sardenya –l’antic estadi de l’Europa– i les instal·lacions del FC Barcelona.
Amb la supervivència del club penjant d’un fil i gràcies a l’empenta de Vicenç Febrer –un il·lustre veí santsenc que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona, boxejador, campió d’Espanya de lluita lliure i que regentava una reconeguda botiga d’automòbils amb un lleó a l’aparador–, el Sants va mudar-se el 1975 al camp de Julià de Capmany, que es va aixecar a la pedrera de Safont, sobre un antic abocador del barri del Polvorí de Montjuïc. Desavinences amb els veïns i els dirigents del Polvoritense van provocar un nou èxode, i l’any 1984 el club va inaugurar el Camp de la Magòria, on hi havia hagut una estació de ferrocarril.
El retorn a casa
Magòria era un lloc ideal per fer-hi arrels, un trasllat a un emplaçament digne i molt proper al cor del barri que semblava definitiu. Però, 25 anys després, el Sants va tornar a ser desnonat de la seva llar per l’Ajuntament, que havia comprat els terrenys a la Generalitat durant la crisi i tenia plans per reformar la zona. Des de llavors, continua la seva diàspora: al llarg de la seva història ha fet de local en nou camps diferents. “El 2009 ens van dir que en qüestió de quatre o cinc anys podríem tornar a Magòria... i encara estem donant voltes. Bé, de fet, des de l’any 1964 que anem amunt i avall”, es queixa Forcadell, que està convençut que quan el Sants s'instal·li definitivament a Magòria, que és el seu anhel, recuperarà bona part del prestigi i la massa social que ha anat perdent.
"El projecte de construcció està aprovat i el que nosaltres sabem és que s'hauria de començar l'any 2027, però no tenim una data ferma per tornar a jugar a Magòria. A banda del camp de futbol, el complex inclourà molts altres equipaments. És una obra de molta envergadura amb un pressupost molt alt; espero que els diferents governs municipals mantinguin la confiança en el projecte", conclou Joan Forcadell, el president de la UE Sants, l’etern rodamon del futbol barceloní.