Futbol
Esports 22/06/2020

El futbol ja té el seu temps mort

Les pauses d’hidratació s’han convertit en un bon moment per sacsejar l’equip

3 min
Sergio González, parlant amb els seus jugadors a la pausa d'hidratació contra l'Atlètic de Madrid

BarcelonaUna circular de la Reial Federació Espanyola de Futbol del 16 d’agost del 2018 feia oficial les pauses de refredament per als partits que es juguessin entre els mesos de maig i setembre amb més de 30 graus de temperatura. Deixava a consideració dels dos clubs i de l’àrbitre la possibilitat d’aturar el joc un màxim de tres minuts a la mitja hora de cada part. La FIFA també ho fa en els seus tornejos, de manera que l’aficionat ja ha normalitzat que en determinats partits de futbol el joc s’aturi un moment i tots els jugadors s’acostin a la banqueta a beure aigua. A beure i a escoltar les instruccions del seu tècnic. Perquè les pauses d’hidratació –nom que reben ara aquestes aturades– s’han convertit en una mena de temps mort que el futbol, entestat en distanciar-se d’esports de pavelló com el bàsquet, el futbol sala o l’handbol, era reticent a incorporar.

“Un problema és una oportunitat i la situació actual que estem vivint ha afavorit que s’introdueixin uns canvis que en una altra situació no s’haurien introduït. El futbol té una por molt gran a la falta de continuïtat, i és el que veu en normes com aquesta o com el VAR. S’oblida que el futbol tradicional ja té moltes interrupcions per coses del joc”. Ricard Torquemada està al bàndol dels que celebren la pausa d’hidratació i l’efecte tàctic que pot tenir. “Sobretot, m’agrada la naturalitat amb què el futbol s’ha fet seva la pausa i l’ha convertida en un temps mort. És una bona prova, un bon experiment. M’agrada que els entrenadors tinguin un moment de revisió del partit i que puguin intervenir sense gaire protocol, de manera improvisada”.

Cadascú té el seu mètode

S’estan veient diferents estils de gestió d’aquesta pausa. Tens un Simeone que reuneix tot el grup, un Gaizka Garitano que treu la pissarra i el retolador i guixa quatre consignes, tens un Lopetegui que agafa del braç un jugador perquè no se li escapi mentre li acaba de donar les correccions i tens un Leo Messi que remata la rotllana amb quatre paraules. En altres banquetes es veu l’staff repartit en petits grups, també els porters tenint un moment de tu a tu amb el seu entrenador específic.

Simeone parlant amb els seus futbolistes

Era la típica escena de les pròrrogues, que en la nova normalitat futbolística s’ha apoderat de cada minut 30 i cada minut 75. Són els espais que la RFEF ha habilitat per “produir una pausa en el joc que permeti reduir la fatiga dels jugadors”. El protocol de la Lliga demanava que fos fix en els cinc primers partits oficials, independentment de la temperatura ambiental, dins de les normes intrapartit que calia adaptar en el context de desentrenament actual.

“No crec que es mantingui més enllà d’aquests partits d’ara”, diu Lluís Carreras. Com a tècnic, el de Sant Pol de Mar celebra la idea: "Fa possible que els onze jugadors et sentin i que puguis retocar les coses que vas veient des de la banqueta”. Carreras creu que és molt important la comunicació que tinguis amb el teu equip tècnic per dividir tasques i fer eficients el parell de minuts de què disposen els entrenadors. Potser convé delegar en el segon entrenador la conversa amb els responsables de la pilota aturada, o ajuntar per petits grups alguns futbolistes. En qualsevol cas, no necessàriament fa falta que el mister parli per a tots. “Cada entrenador farà servir el mètode que cregui més oportú”, resumeix.

Esperonar emocionalment

Des d’altres esports no entenen com no s’ha incorporat aquesta mena de temps mort abans en el futbol. En un pavelló encara es pot sentir la veu de l’entrenador, però en un estadi gran és impossible. La diferència de la pausa del futbol amb la de l’handbol o el bàsquet és que no es demana sinó que la marca el rellotge prèviament. També els ritmes de joc són diferents. “Un temps mort et permet sacsejar una mica l’equip. Crec que són espais on sobretot cal esperonar, canviar una dinàmica a nivell emocional. S’han de dir poques coses d’aspectes tècnics o tàctics, és més una qüestió de despertar l’espurna”.

Àlex Llorens és entrenador d’handbol i coach, reivindica el paper de l’entrenador com a “cap fred” en moments de pulsacions altes dels jugadors i li reclama una mínima intervenció sempre. “Alguna cosa has de dir. Si les coses van bé, has d’animar a continuar i reconèixer el que està sortint bé, i si cal agitar res, és bo que reuneixis els jugadors perquè els ajuda a focalitzar la seva atenció cap a tu”. A partir d’aquí, cadascú trobarà la seva estratègia en funció del seu lideratge i haurà de tenir clar que en cap cas haurà de “sobrecarregar d’informació els jugadors”. Perquè, en el fons, no és un temps mort. És una pausa per beure.

stats