Estats Units - Iran: la mare de tots els partits de futbol

BarcelonaÉs la mare de tots els partits. Bé, ho és per segona vegada. El 1998 les seleccions dels Estats Units i l’Iran, dos estats enfrontats que no mantenen relacions diplomàtiques, es van enfrontar al Mundial de França en un duel guanyat pels iranians que va ser batejat així. Ara es repetirà i qui guanyi accedirà als vuitens de final. Des que el 1979 una revolució va foragitar el darrer xa de l’Iran, les relacions entre Teheran i Washington són hostils. El règim islamista dels aiatol·làs que va pujar al poder considerava els Estats Units com un enemic, un exemple de valors que no volia a la seva terra, una amenaça. I Washington no trigaria a considerar també una amenaça els iranians, especialment quan van iniciar el seu programa nuclear. El partit del 1998 va ser dels més polititzats de la història del Mundial. I ara es repeteix, just quan l’Iran viu dies complicats. De fet, segons la CNN les autoritats de l'Iran han arribat a amenaçar als seus jugadors amb represàlies contra els seus familiars si no canten l'himne. En el primer partit del torneig, no ho van fer per protestar contra la repressió a la seva terra, però el règim no vol ni imaginar-se la mateixa imatge ara que arriba la mare de tots els partits.

Aquell 1998 tot va costar. Mehrdad Masoudi, nascut a l’Iran però criat a Alemanya, era un dels treballadors de la FIFA que va treballar en aquell partit jugat a Lió i recorda com cada petit detall generava tensions. Segons el protocol del Mundial, en aquesta competició un equip rep l’etiqueta d’equip A i un altre d’equip B, per sorteig. I qui és l’equip B és qui comença a caminar cap a l’equip A abans del partit per fer l’encaixada de mans de protocol. "L’equip A era l’americà. Així que havia de ser l’Iran qui anés cap a ells, però el llavors líder suprem Khamenei va donar ordres que els seus jugadors no anessin caminant cap als nord-americans. Havia de ser al revés", recorda Masoudi, que va aconseguir negociar amb les dues delegacions que, per un cop, fos al revés. I van ser els nord-americans els que van caminar cap als iranians, abans que els dos equips accedissin a fer-se una fotografia plegats amb flors blanques, un símbol de la pau, a les mans.

Aquell partit de Lió va sortir bé, però va costar, ja que els membres d’un grup terrorista que volia desestabilitzar el règim iranià amb suport del govern de Saddam Hussein, els Mujahidins del Poble, havien comprat entrades per al partit. L’Iran i l’Iraq havien mantingut una guerra cruel i no es podien ni veure. Els nord-americans tampoc podien veure Saddam Hussein, però Washington i Bagdad estaven units en l’animadversió cap als iranians. La FIFA i les autoritats franceses van aconseguir evitar l’entrada de la major part de membres d’aquest grup, tot i que alguns sí que van arribar a les graderies de l’estadi de Gerland amb pancartes. Aquell dia, de fet, el sistema de càmeres va servir per detectar persones fitxades pels serveis secrets. La realització televisiva va ser ben complicada i es va optar per un sistema en què les imatges d’aficionats sempre anaven amb retard, per permetre que passessin un filtre censor per evitar que es veiessin banderes prohibides.

Un doble filtre, de fet. A Occident per evitar banderes de grups terroristes. A l’Iran, com sempre que el seu equip juga un Mundial, es fa un filtre per evitar mostrar imatges de dones sense vel a la graderia o banderes d’iranians opositors al seu règim que reclamen democràcia. Aquell dia del 1998, opositors i defensors del règim islamista van viure enfrontats quan sonava l’himne del país, aquell dels islamistes. Després van celebrar els gols a la vegada. El partit va servir perquè els dos països s’acostessin una mica i 18 mesos després l’Iran va viatjar fins a Pasadena per jugar un amistós contra els nord-americans.

Però els dos governs, en lloc de caminar cap a punts en comú, han tornat a allunyar-se en els últims anys. El segon duel oficial entre els dos equips arriba just en el moment que centenars de persones han mort a l’Iran quan prenien part en les protestes que han sacsejat el país després de l'assassinat de la jove Mahsa Amini. Una noia d’origen kurd que va ser detinguda per la policia de la moral per no dur el vel ben posat i ensenyar un floc de cabells. La família d'Amini va assegurar que va ser brutalment torturada des del moment que va ser forçada a pujar al furgó policial i que les autoritats fins i tot han controlat com és la seva tomba, amb una fotografia on porta el vel ben posat. La repressió ha provocat centenars de morts i, de fet, una nova llei autoritza els tribunals a condemnar a mort els manifestants detinguts aquests dies. La violència hauria deixat més de 400 morts i escenes icòniques, com manifestants cremant la casa-museu de Khomeini a la seva ciutat natal o milers de dones cremant els seus vels.

Molts esportistes han demostrat el seu suport a les manifestants, amb jugadors de l'equip de futbol platja o de voleibol fent el gest de tallar-se un tros del cabell, un dels gestos que s'ha globalitzat en contra del règim. El futbolista de la Primera Divisió local Voria Ghafour ha estat detingut per criticar les autoritats, de fet. Al Mundial, els jugadors van negar-se a cantar l’himne el dia del primer debut contra Anglaterra, mentre l’himne era xiulat pels iranians presents al camp, molts d’ells amb pancartes dedicades a Mahsa Amini. El dia del segon partit contra Gal·les, les autoritats qatarianes van intentar evitar que poguessin entrar al camp aquestes pancartes o les banderes crítiques amb el règim dels aiatol·làs.

La crisi dels ostatges

El partit, doncs, preocupa a la FIFA. Els Estats Units necessiten guanyar per classificar-se, ja que sumen dos punts, un menys que els iranians. A les graderies, es poden barrejar aficionats dels Estats Units amb iranians fidels al règim i d’altres que hi són contraris. Les relacions entre els dos països es van complicar especialment després de la famosa crisi dels ostatges del 1979. Després de fer caure el xa, Mohammad Reza Pahlavi, el 1978, els islamistes, liderats per l'aiatol·là Ruhollah Khomeini, van prendre el poder aplicant a l'estat la llei islàmica i tallant els vincles amb els governs occidentals que havien donat suport al xa. De fet, el 1979, quan els Estats Units es van negar a extradir el xa, a qui havien donat refugi, un grup de seguidors de l'aiatol·là va assaltar l'ambaixada dels Estats Units, on van prendre com a ostatges 63 ciutadans americans. Alguns dels ostatges van estar retinguts més de 400 dies en un incident que va tensar encara més la relació entre els dos governs, enfrontats també en aspectes com la voluntat de l'Iran de tenir armes nuclears o el reconeixement d'Israel. La història, sempre complicada, ha deixat mig amagat el suport que Washington va donar a Saddam Hussein quan va atacar l’Iran el 1980. Anys més tard els nord-americans acabarien amb el règim de Saddam.

Tal com va fer el 1998, la FIFA ha demanat als dos equips centrar-se en el futbol i no parlar de política. El més mínim detall, de fet, pot convertir-se en un problema. El 1998, per exemple, l’Iran va amenaçar amb abandonar el Mundial de França una setmana abans del partit inaugural quan la televisió pública francesa va emetre el film nord-americà No sense la meva filla, on es critica el govern de Teheran. Un dels diaris oficials del règim titulava el dia del partit: "Cal derrotar el nostre enemic número 1". Khodadad Azizi, davanter iranià, no va fer gaire cas dels consells de la FIFA i va afirmar en la prèvia: "Els Estats Units va donar suport a l'Iraq durant una guerra que va costar la vida de mig milió d'iranians. Cal guanyar pels nostres màrtirs".

Anys més tard, el seleccionador iranià Jalal Talebi explicaria que al descans representants del seu govern van baixar al vestidor per reclamar els passaports dels jugadors, i els van dir: "Si no guanyeu, no cal que torneu a casa. No veureu mai més les vostres famílies". Els iranians van guanyar. I els nord-americans van pensar sempre que els jugadors rivals s’hi havien deixat la pell. Talebi, per cert, havia fugit de l'Iran el 1983 per marxar als Estats Units, tip del règim islamista. Però anys més tard havia tornat per fer d'entrenador de diferents equips. Ara torna a viure a Califòrnia, com tants iranians, atrapats entre la terra que enyoren i aquella on viuen, els Estats Units.

El partit arriba de nou envoltat d’un clima de tensió, ja que a les xarxes socials la Federació de Futbol dels Estats Units va penjar una imatge de la bandera iraniana sense l’escut de la República Islàmica. Indignats, els iranians han demanat a la FIFA que expulsi els Estats Units del torneig per no respectar els seus símbols. A més, un periodista iranià va preguntar al jugador Tyler Adams si no li feia vergonya defensa la bandera dels Estats Units, un estat racista. Adams va respondre, educadament, que "existeix discriminació a tot el món, la clau és poder progressar".

I tot mentre alguns jugadors iranians segueixen donant mostres de suport als manifestants, amb declaracions com les del capità Ehsan Hajsafi, que va afirmar: "Sabem que la nostra gent no és feliç, que les condicions a casa no són bones. Som aquí per lluitar per ells". El davanter Sardar Azmoun és qui s'ha mostrat més valent dient: "No em puc quedar callat, i si el càstig és ser expulsat de la selecció nacional, és un petit preu a pagar per un sol floc dels cabells d'una dona iraniana. S'haurien d'avergonyir de la facilitat amb què poden assassinar una persona. Llarga vida a les dones iranianes". Altres jugadors callen. Dins de l’equip, hi ha gent que pensa diferent. I plegats, uns i altres, intentaran derrotar els Estats Units en la mare de tots els partits. Un duel de màxima tensió que serà arbitrat per un col·legiat amic del diàleg, Mateu Lahoz.