Koulibaly, l'estrella del Mundial que té una pizza en el seu honor a Nàpols

Barcelona"Hi ha racisme a Itàlia, Kalidou?", li van preguntar al defensa senegalès, que feia uns quants anys que jugava a Nàpols. "Sí, hi ha racisme. I les autoritats no s'hi posen", va respondre. "Però a Nàpols t'estimen...", va respondre el periodista italià mig avergonyit. "Bé, és que m'ho he guanyat... i ara... doncs, m'estimen tant que a vegades no podem sortir al carrer amb la família", va afegir somrient.

Kalidou Koulibaly és un defensa imponent. Alt, fort, amb cara d'estar sempre concentrat. Un d'aquells jugadors que ha sortit de barres pobres fins a arribar a dalt de tot. Hi ha jugadors a qui ningú ha regalat res. Ja un cop professionals, ha patit un cop i un altre els insults racistes des de la graderia. Ell no calla, planta cara. En ser fitxat pel Nàpols, els aficionats locals feien broma amb la sonoritat del seu nom, amb un to burleta. Anys després, una família va arribar a batejar el seu nom com a Kalidou, un nom africà normalment per a nens musulmans. El van batejar en una església napolitana sota una imatge de San Gennaro. El capellà va entendre a l'instant el motiu del nom. Uns mesos abans Koulibaly havia fet un gol de cap imponent al camp de la Juve amb el qual els napolitans s'il·lusionaven per guanyar la lliga per primer cop en 30 anys. No ho van aconseguir, però van somiar.

Koulibaly és l'home dels gols importants. En el partit de la fase de grups contra l'Equador, va pujar a rematar, alt com un Sant Pau com és, i va enviar la pilota al fons de la porteria. Era el gol que permetia als senegalesos arribar per segon cop en la seva història als vuitens de finals. L'anterior cop, el 2002, qui jugava a la posició d'en Kalidou era l'Aliou Cissé, l'actual seleccionador, un home fort i dur marcat per la tragèdia. Aquell any 2002 el Senegal debutava en un Mundial i el primer partit era contra França. És a dir, contra l'estat que havia controlat el destí dels senegalesos durant segles. La potència colonial, el país de les injustícies, però també on emigraven els senegalesos buscant feina, com els pares de Koulibaly. I el Senegal va guanyar el partit, amb Pape Bouba Diop marcant un gol molt recordat. 20 anys després, Koulibaly es va escriure amb un retolador el número 19 sobre el braçalet de capità abans de jugar contra l'Equador. El 19 era el dorsal de Bouba Diop, que el 2020 va morir amb 41 anys, afectat per esclerosi. Escriure el dorsal 19 era una forma de recordar aquell heroi, com si fos una forma de demanar-li si els podia ajudar, fos on fos. Aliou Cissé, en veure el gest de Koubialy, es va emocionar. I els senegalesos van guanyar amb un gol de Koulibaly, que el va celebrar imitant un gest de Bouba Diop.

Ara, els lleons del Teranga es veuen les cares amb els anglesos. De nou, no són favorits, però Koulibaly no té por de res. "El meu pare va treballar durant cinc anys en una petita fàbrica tèxtil, sense agafar-se ni un cap de setmana lliure. Cinc anys treballant per estalviar i poder comprar els bitllets per anar a França a treballar. No volia anar ell primer, i després, amb el pas dels temps, pagar el viatge de la mare. No es volia separar d'ella ni un dia, volien fer el viatge junts", explicava en una entrevista. Els Koulibaly van anar a parar a un barri no gaire lluny de París. A diferència d'altres senegalesos, no van anar a una zona plena de compatriotes. "El nostre barri era multicultural. Tenies amics francesos, turcs, xinesos, algerians. Quan anaves a la casa dels companys d'escola per dinar, podies tastar menjar de tot el món. Va ser una infància multicultural de la qual tinc un gran record. Els meus pares treballaven, d'altres no. Així que jo tenia botes de futbol, però molts amics no. Un dia, doncs, me les vaig treure per jugar descalç, com els altres", recorda. Kouibaly va rebre una bona educació, amb valors. Mai ha oblidat que cal ajudar, que cal tocar de peus a terra. Per això ara que és ric col·labora amb ONG al Senegal, a França i Itàlia. Ajuda nens orfes, fomenta d'educació i dona diners per iniciar projectes laborals a la regió del Senegal on van néixer els seus pares. Se sent europeu i africà. Potser hauria pogut jugar amb França, terra que estima, però després de jugar 10 partits amb la selecció francesa sub-20 va veure que l'absoluta no el cridava. Format al Metz, havia marxat a Bèlgica, al Genk. Era un bon jugador, però els centrals de la selecció francesa semblaven massa bons, comparat amb ell. Així que va acceptar la trucada del Senegal. "La cara d'alegria del meu pare no l'oblidaré mai", explicava Koulibaly, que recorda aquell partit del 2002 entre França i el Senegal com un dia estrany. Les seves dues identitats, enfrontades, quan en el dia a dia, per a ell no era un conflicte. Era natural.

El 2014 el Nàpols el va fitxar. I al cap de poc temps ja es va convertir en el líder del conjunt napolità. Va ser una relació d'amor gairebé perfecta. Koulibaly va enamorar-se de la ciutat, i la ciutat, d'ell; tot i que va haver de patir insults racistes en més d'un estadi quan jugava fora de casa. "Les autoritats han de sancionar més els racistes. No hi ha voluntat de fer-ho. Si algú profereix insults racistes hauria de rebre una sanció que no li permetés tornar a un estadi", va dir. No li van fer cas.

Malgrat que mai va poder guanyar la lliga, el somni de tot napolità, Koulibaly va deixar un record impossible d'esborrar a la ciutat, abans de marxar fa pocs mesos al Chelsea. La seva cara encara es pot veure en retalls de diaris als bars. L'Ajuntament de Nàpols, de fet, el va proclamar ciutadà honorari de Nàpols l'any 2019. Va ser l'homenatge de les autoritats. L'homenatge del poble va ser més deliciós: crear una pizza amb el seu nom, amb ingredients que recorden la bandera del Senegal i sense porc, ja que Koulibaly és musulmà. No pot haver-hi millor regal, a Nàpols, on sense Itàlia al Mundial, milers de persones celebren cada gol del seu antic capità.