La supervivència del Nàstic de Tarragona en una piscina de taurons

TarragonaLluís Fàbregas (Tarragona, 1967) duu mitja vida al Nàstic. Als vuitanta, sota pals, va defensar la samarreta grana a Tercera i Segona B, i ja al segle XXI va entrar a formar part de l’organigrama de l’entitat, on hi ha fet de tot; des de liderar el departament comercial i de marca fins a ser-ne el director general durant quinze anys. L’estiu de 2024 va substituir Josep Maria Andreu com a president del club. El canvi va arribar poc després de la fatídica nit contra el Màlaga, marcada per les decisions d’Eder Mallo, que va frustrar l’ascens a Segona del conjunt nastiquer i va desembocar en una inèdita querella contra un col·legiat, admesa a tràmit perquè la magistrada va advertir indicis de "falsedat documental i corrupció a l'esport".

“No podíem callar davant d’una injustícia palmària i acreditada com aquella. Vam ser humiliats i maltractats, sobretot per les mentides que va escriure l’àrbitre en l’acte del partit i que ens van provocar una dura sanció econòmica i esportiva”, explica Fàbregas a l’ARA des del seu despatx, a les oficines del club que hi ha just davant del Nou Estadi de Tarragona, el lloc dels fets. “Actualment el cas està judicialitzat i estem pendents que declari l’expresident del CTA, Medina Cantalejo”, afegeix el president grana sobre la querella.

El juny passat els tarragonins van viure un altre tràgic desenllaç amb la desfeta contra la Reial Societat B; novament, amb polèmica arbitral al partit de tornada de la final del play-off, disputat en “un camp d’entrenament que no complia les exigències de la categoria” –l’aforament mínim és de 4.000 espectadors–. “Ens va perjudicar molt que no hi hagués VAR. I mira que, com que estàvem escarmentats, abans de les eliminatòries vaig trucar als clubs implicats per tal de sol·licitar conjuntament a la federació que es jugués amb VAR, però ens va dir que no hi havia temps per posar-lo en marxa”, desvela Fàbregas. Dos mesos després es va instaurar un sistema de videoarbitratge de baix cost a Primera RFEF.

Primera RFEF: una categoria desigual i deficitària

“Primera RFEF és una competició absolutament deficitària des del seu naixement. Té una mitjana anual de pèrdues de 40 milions d’euros –més d’un milió per club sense comptar els filials– perquè els ingressos no es corresponen amb les despeses. A Segona Divisió reps com a mínim sis milions d’euros en concepte de drets televisius i, en canvi, a Primera RFEF, només 150.000 euros”, denuncia el directiu tarragoní. Per tant, un club per ser autosuficient ha d’arribar al futbol professional, i com que només en pugen quatre per temporada, la categoria s’ha convertit en una piscina de taurons: “Hi ha grans desigualtats i una inflació brutal amb els sous que paguen alguns equips. Hi ha jugadors que cobren més que a Segona Divisió”.

La convivència amb els filials –vuit dels quaranta equips participants ho són– és una altra de les causes que expliquen els desequilibris a la categoria. “No juguen amb les mateixes regles perquè disposen dels recursos que generen els seus primers equips a la Lliga i tenen pressupostos molt més alts per fitxar més car i pagar millors sous. Defensem que s’hauria de fer una lliga de filials o que, si competeixen amb la resta de clubs, ho haurien de fer limitats, sense la possibilitat de pujar”, declara el president d’un Nàstic que en les últimes quatre temporades ha caigut dues vegades a la final del play-off enfront d’un filial. El 2022 el seu botxí va ser el davanter Nicolas Jackson, que un any després va ser traspassat del Vila-real al Chelsea per 37 milions.

Per tot plegat, el club grana vol fugir com més aviat millor de Primera RFEF i aquest any, tot i l’inici dubitatiu, el seu objectiu torna a ser pujar de categoria. “Pensem que el Nàstic ha d’estar al futbol professional perquè és el seu lloc natural. De fet, mantenim l’estructura de club professional i, a més a més, representem una ciutat important com és Tarragona, i formem part del seu ADN de la mateixa manera que ho fan els castells, Santa Tecla o el llegat romà del municipi”, proclama el portaveu d’una entitat que fa menys de dues dècades va tocar el cel amb l’ascens a Primera Divisió i que, malgrat les dues patacades consecutives al play-off, socialment està més viu que mai: ha superat els 7.500 socis –feia catorze anys que no registrava unes xifres tan altes– i és el quart club de futbol de Catalunya amb més afició, només per darrere dels tres de Primera Divisió.

La veu del futbol modest català a Madrid

Però la de l’ascens no és l'única lluita del Nàstic que, conjuntament amb l’Olot, representa els equips catalans no professionals a l’assemblea de la RFEF. “Creiem que una federació com la catalana (FCF), que actualment se la coneix més pels temes judicials que pels èxits esportius, està per servir els clubs i no pas servir-se d’ells. I com que enteníem que no defensava els interessos del futbol català a Madrid, vam presentar-nos a les eleccions”, exposa Fàbregas. El seu principal objectiu és “recuperar el reconeixement i la representativitat al panorama nacional de Catalunya”, que és la comunitat autònoma amb més llicències –són més de 200.000, el 20% del total a Espanya–, però només té tres equips entre els 42 que juguen a Primera i Segona.

Una de les seves propostes per assolir-ho és que Catalunya tingui tres grups de Tercera RFEF en lloc d'un, perquè són els que li tocaria pel volum de jugadors de la regió. Això descongestionaria l’embut que hi ha entre Tercera i Segona RFEF i permetria que els equips i els futbolistes catalans disposessin de les mateixes possibilitats d’accedir al semiprofessionalisme que els de comunitats autònomes més petites.