"No he vingut a Sant Andreu a fer diners"

BarcelonaQuan Taito Suzuki (Shizuoka, 1978) va veure a la premsa una fotografia de Takefusa Kubo amb llàgrimes als ulls després de l’eliminació de la seva selecció als Jocs Olímpics de Tòquio, va decidir invertir al Mallorca, el club on llavors jugava el seu compatriota. Ho va fer a través de la seva empresa, Taica Corporation, una multinacional nipona amb més d’un miler de treballadors que destaca en l’àmbit tecnològic. Originari de Shizuoka, conegut com el Brasil del Japó per la seva afició pel futbol, la vida de Suzuki sempre ha estat vinculada a l’esport rei. De jove el practicava –“Era com un Drogba a la japonesa”, diu rient– i d’adult s’hi va involucrar esponsoritzant el Shimizu S-Pulse, que és el club de la seva ciutat, i l’equip de la Universitat de Xuo, en la qual ell va estudiar.

El novembre del 2024 va anar un pas més enllà i va comprar el Sant Andreu, un club històric del futbol català. “Per què el Sant Andreu? Doncs perquè és a Barcelona, això era important; per la gran afició que té i el seu profund arrelament al barri, i perquè és un club amb potencial de creixement”, desgrana Suzuki en una conversa amb l’ARA des de la tribuna del Narcís Sala. Al seu costat s’hi asseu el sabadellenc Tomeu Ferran, traductor, mà dreta de Suzuki i principal culpable que l’empresari asiàtic aterrés al Palomar. Es va convèncer definitivament d’adquirir el paquet d'accions de Manuel Camino, l’antic propietari, després de viure en directe el seu primer partit a l’estadi andreuenc, contra l’Espanyol B: “Em va commoure l’ambient, la familiaritat que s’hi respirava i la comunió entre la graderia i els jugadors; quan l’àrbitre va xiular el final, tots van anar a donar la mà als aficionats. Sembla mentida que a Quarta Divisió es pugui viure així el futbol”.

De Segona RFEF a Segona Divisió?

“Els he dit als jugadors i als tècnics que aquest any hem de fer el possible per pujar a Primera RFEF”, diu el president de l’entitat mentre mira de reüll l’entrenament d’un dels equips juvenils. I no amaga que el seu principal objectiu és portar el Sant Andreu al futbol professional. El repte és assolir-ho sense perdre l’essència de club de barri que va captivar-lo, una de les pors de l’afició. “Entre tots ho farem possible”, diu Suzuki, que viu al Japó, però s’ha envoltat de professionals que coneixen perfectament la idiosincràsia de l’entitat i en dirigeixen el dia a dia des de Barcelona. És el cas de Tomeu Ferran o José Manuel Pérez, amb qui fa broma Taito, sempre rialler, mentre camina pels budells del Narcís Sala. Soci quadribarrat des de fa quasi 25 anys, el José és el nou director general de l’entitat.

“Des que va comprar el club, hi ha hagut un canvi brutal en termes empresarials. Internament s’ha professionalitzat molt. Som més gent i tot està més endreçat: abans, tots fèiem de tot, i ara estan molt definides les funcions i les responsabilitats de cadascú”, desvela el director esportiu David Mordillo, que ara també disposa de més recursos per fitxar. En l'àmbit d'instal·lacions, la inversió està condicionada per la municipalitat de l’estadi. Tot i això, s’hi han fet diverses millores, algunes de les quals invisibles per a l’espectador, que fan més còmoda la feina a les oficines: ordinadors, aires condicionats, cadires, etc.

“Quan va arribar, va fer una enquesta anònima als treballadors per saber què volíem millorar. Al cap de pocs dies estava pràcticament tot arreglat”, apunta Mordillo des del seu despatx. En cas d'assolir l’ascens, el cavall de batalla serà la gespa artificial de l’estadi, que s’hauria de substituir per herba natural. “No ens preocupa. Quan arribi el moment trobarem una solució”, declara Suzuki. Per ara el club està enfocat en Segona RFEF i en el debut, aquest dissabte al camp de l’Andratx (18.00 h, Eivo TV).

El general japonès que inspira Taico

“Quan estava a punt de morir, vaig anar a visitar el meu avi a l’hospital. «Has de pensar en el futur, no cal que vinguis al meu enterrament. Utilitza el temps per al negoci i per als teus treballadors», em va dir des del llit. Va ser l’última vegada que el vaig veure”, explica Taico Suzuki amb emoció. El seu avi, un general de l’exèrcit japonès –amb 20 anys tenia 200 soldats a càrrec seu– amb uns valors molt ferms, va deixar-li una profunda empremta. És ell qui va fundar Taica Corporation –com que Shizuoka és terra de cítrics i moltes empreses en fan conserves, un dels primers productes que va idear va ser una màquina per pelar mandarines i taronges– i qui li va transmetre que s’havia d’implicar en el territori que li donava menjar. Per això Suzuki ha finançat la construcció de diversos camps de futbol petits, tipus Cruyff Courts, en zones desfavorides de Cambodja, on té una planta de producció i una cadena de restaurants especialitzats en fideus udon, amb cinc locals.

“També em deia sempre que havia de treballar i actuar pel bé del Japó”, afegeix. Aquesta ensenyança és la raó per la qual Taito, de petit, somiava amb ser president del seu país, va invertir al Mallorca i ara, com a propietari del Sant Andreu, vol portar joves jugadors nipons al primer equip quadribarrat –aquest estiu sis futbolistes han estat a prova a l’entitat–, “sempre que tinguin el nivell futbolístic necessari”. Suzuki té la clara voluntat de fer créixer el futbol del Japó de la mà d’un club català, d'allò més singular, al qual vol tornar a Segona sota la clara premissa de no prendre'l als seus aficionats: “No he vingut al Sant Andreu a fer diners”.