Barça
Esports  /  Futbol Masculí 17/04/2022

Vicky Losada: "No era feliç al Barça i vaig haver de marxar"

Jugadora del Manchester City

5 min
Vicky Losada, excapitana del Barça, jugant un partit amb el Manchester City.

BarcelonaAixecar la Champions, el seu màxim triomf, va ser el punt final definitiu a la seva etapa al Barça. Després d'una de les temporades més dures com a blaugrana, Vicky Losada (Terrassa, 1991) va decidir abandonar Barcelona i canviar d'aires. Ara, des de Manchester, publica Vicky Losada, capitana, una biografia escrita pel periodista Andrés Corpas on desgrana les diferents etapes de la seva carrera i els reptes i obstacles que ha superat.

Quan i com prens la decisió de marxar?

— Els meus pares em deien que què feia marxant: "Tu t'has de quedar al Barça. On vols anar, ara?" Jo al final quan arribava a casa ho passava malament. No tenia ganes d'anar a entrenar, però quan arribava a l'entrenament no ho sabia ningú perquè jo era un barrera. Per a mi el primer era l'equip i la resta de companyes. Sempre he sigut una persona que he deixat els meus problemes per a mi mateixa. M'agrada el futbol perquè sempre l'he gaudit i volia tornar a fer-ho. Fins i tot em sentia malament perquè estava en el millor club de món. Per què em sentia així? Hi ha un moment en què toco de peus a terra i veig que s'ha acabat. Necessitava pensar en mi i veure les coses que necessitava. No era feliç al Barça i vaig haver de marxar. Van ser quatre o cinc mesos de reflexió. 

En el teu llibre s'explica amb una imatge molt gràfica el moment de recollir les coses de l'armariet. ¿Va ser dels moments més durs?

— Jo vaig marxar al juny però ja portava pensant durant mig any si volia marxar o no, per la situació que estava vivint. Volia gaudir i al final per a mi l'esport sempre ha sigut òbviament la meva feina però també sinònim de diversió. M'agrada i m'apassiona el futbol. Quan vaig prendre la decisió va ser molt més fàcil acabar de gaudir durant els últims mesos. Va ser estrany perquè em va recordar quan vaig marxar el 2014 i vaig pensar que potser algun dia tornaria altre cop. Va ser dur perquè jo al Barça l'estimo moltíssim.

¿L'exigència màxima de l'equip et va afectar per prendre la decisió?

— El Barça és molt intens. Hi havia mesos que només teníem un dia lliure en tot un mes. Quan no tens vida social és molt difícil desconnectar. Era un 99% mental poder afrontar totes les situacions. És cert que potser el futbol és un dels esports en què menys s'entrena, però el fet de competir amb la teva companya, que alhora és la teva amiga, ho fa complicat i exigent. Va ser difícil, però vam obtenir la nostra recompensa. 

Com es porta aquesta competitivitat directa amb les companyes?

— Amb el temps madures, i quan ajuntes un grup de dones que tenen el mateix objectiu saps que, tot i que en el camí hi hagi situacions difícils, tens el focus en l'objectiu. Si de veritat el vols, et sacrifiques perquè passi. En molts entrenaments és cert que la gent es barallava i després no es parlava. No tot és tan bonic com sembla, però totes sabíem que l'equip ho necessitava, això, per tenir aquest nivell tan alt de rendiment. Com que ningú tenia dubtes sobre això, era el pa de cada dia. 

Vicky Losada amb el periodista Andrés Corpas.

Esgota aquest nivell de tensió contínua?

— Moltíssim. Durant l'any et passes molt més temps amb l'equip que amb la família. Arriba a un punt que ja coneixes com és la gent. Hi ha dies que algunes necessiten espai, que tenen un mal dia. 

¿Com a capitana havies d'actuar en certs moments de tensió? Com ho feies? 

— Totalment. Tenia responsabilitat i l'assumia, i de vegades massa. Va en el meu ADN i ho tornaria a fer. M'ho acabava enduent tot a casa. Però també és cert que jo delegava molt perquè érem cinc capitanes amb comunicació amb tots els grups que hi havia a la plantilla. Sabíem què hi passava i què no.

En algun moment vas arribar al límit?

— El que et fa no deixar-ho estar és l'objectiu: guanyar la Champions. Volíem guanyar fins i tot a les bales, volíem fer-ho cada dia. Per això es va aconseguir la fita. És veritat que hi havia moltes baralles i discussions, però a vegades el conflicte és bo. Encara que de vegades hi hagués coses que no ens agradessin, sabíem que calia respirar fondo i reconduir la gent perquè tornés al bon camí. Així funciona un equip. 

Estàveu en una bombolla, amb l'equip. ¿La gent del teu entorn com t'ajudava, en això?

— Quan veia les meves amigues m'adonava de com era d'afortunada i de tot el que tenia. La realitat de la vida de les meves amigues és molt diferent de la meva. A vegades era un xoc i em feia espavilar, adonar-me que estava en un lloc privilegiat. Envoltar-te de gent que té altres preocupacions a mi em recarregava les piles. 

Vas viure molts moments al Barça. Què significa aquest club per a tu?

— És casa meva. M'hi vaig criar i hi he passat molts anys. Quan hi vaig arribar era una nena. No és que hagi viscut només els anys de la Champions, sinó que m'hi han educat, allà. Òbviament, l'últim any va ser increïble. L'única cosa que em faltava era guanyar la Champions i ho vam fer.

Has viscut totes les etapes per les quals ha passat el Barça en la seva professionalització. 

— Me n'enrecordo de moltíssima gent. Del que era el club quan vaig arribar i del que és ara. Hi ha gent que ens segueix des de fa molt temps. El Johan Cruyff és l'estadi de tota aquesta gent i de la gent que s'ha anat sumant al projecte. Encara que hi jugui també el Barça B, és l'estadi de les noies. S'hi han viscut moments inoblidables. Em fa feliç veure que el futbol femení tindrà el seu espai per sempre en un club que aposta per la gent de la casa. El futbol que juga el Barça no el juga ningú. 

L'últim va ser dels teus pitjors anys al club?

— Va ser molt dur. Quan vaig tornar del Mundial vaig tenir una lesió que em va destrossar anímicament quan més al peu del canó havíem d'estar. El nivell havia millorat moltíssim i a mi m'encanta aquesta competitivitat, però és un moment en el qual jo no em veia a l'altura per culpa de les molèsties. Quan em vaig recuperar, després de sis mesos, va arribar el covid i vam estar més mesos sense jugar. El fet de ser capitana també significa molt. Sempre he sigut una persona que s'ha preocupat molt perquè la gent estigui a gust. Sentia la responsabilitat d'ajudar, i fins i tot a vegades assumia coses que no em pertocaven. Tot això al final va fer-me arribar a un punt que em va sobrepassar.

El teu gran suport dins de l'equip va ser Melanie Serrano. Com et va ajudar a portar aquests moments?

— És una llegenda; la Melanie mereixia aixecar aquella copa més que jo. Quan va arribar al club viatjava dues hores en tren per anar a entrenar a les deu de la nit. Ella ha sigut fidel al club tota la vida sense queixar-se, estant en situacions on crec que mereixia més. Sempre ha sigut un exemple. Hem de valorar les persones que estimen al club. Per a mi és com una germana, una persona que em va ajudar molt en aquests moments difícils. Sempre vaig tenir l'estima de les noies i al final ella era la meva companya d'habitació. Sempre m'ha donat suport i comprensió només amb una mirada.

El teu rol era diferent tot i seguir sent capitana. Com es gestiona, això?

— Jo era conscient que al final en el futbol, quan et lesiones més de 2 o 3 mesos, és molt complicat tornar. Eren situacions noves, però en cap moment em vaig treure el braçalet de capitana. Sempre hi ha formes d'ajudar fora del camp i m'he sentit sempre molt respectada per les meves companyes i molt estimada. Ho vaig viure d'una altra manera: amb menys participació.

A Manchester tornes a ser feliç?

— Sí! L'equip és genial. M'han acollit molt bé i m'han ajudat a adaptar-me. Ara entenc per què ha vingut Pep Guardiola aquí. És un club molt semblant al Barça, tot i que encara li falten anys. Estic gaudint molt, cosa que abans no feia.

stats