Sense amor propi i identitat, el Girona és humiliat pel Betis

GIRONAMíchel i el Girona no poden continuar enganyant-se. O les coses canvien, i canvien de veritat, o la temporada que ve competiran a la Segona Divisió. Ja no n'hi ha prou amb el fet de defensar un discurs que apel·la al "ja ens en sortirem" que no es correspon amb la imatge dels blanc-i-vermells al damunt del terreny de joc. Contra el Betis la humiliació va ser duríssima, amb una golejada ja al descans que no va donar cap opció a res (1-3). Per no tenir, el Girona no va tenir ni amor propi, que és el mínim que s'ha d'exigir. Qui els ha vist i qui els veu, al club, a l'equip i a l'entrenador. Totes les branques fallen.

I no va ser perquè la gent no respongués positivament a la crida feta pel club i els seus capitans en les hores prèvies al que ja s'intuïa que no seria un dia habitual. Perquè la sensació de final cada vegada plana més en l'ambient. Gastades un munt de bales, ja no és que en quedin tantes. Però l'afició, per poc que la cuidis, sempre hi és. No importen els desenganys, ni les promeses incomplertes, ni la mala gestió d'un equip que va començar fent-se selfies a París i tindrà feina a no acabar a Ceuta. El descens ja és a tres punts i dijous visita el Leganés, que és a cinc.

Montilivi va respondre perquè no vol que el Girona baixi a Segona. Ja hi havia un munt de persones dues hores abans als carrers, esperant els jugadors, que van baixar de l'autocar per recórrer a peu els darrers metres, sentint l'escalf dels seus. Gent a qui se li trenca el cor quan el club pateix, com ara. Gent que es demanarà festa a la feina d'aquí un parell de dies per anar a Madrid, perquè no s'ho vol perdre. Gent que ja no sap què fer perquè el seu Girona guanyi i que canvia de ruta per accedir a l'estadi, es canvia de roba o convida familiars que altres cops que hi han anat han vist una victòria. Com és la ment, quan estimes, que ens fa creure que podem influir en el que facin els altres.

Perquè cap dels espectadors es podia imaginar que tan sols començar Johnny es quedaria sense rival i remataria sol, des de l'interior de l'àrea, un servei de cantonada, i apagaria l'ambient místic de les grans nits que s'havia generat. El públic tampoc es podia imaginar que Asprilla enviaria un u contra u que podria haver significat l'empat al cos d'Adrián. O que en dos minuts, abans del descans, Antony i Isco farien el que voldrien per posar el 0-3 i estripar qualsevol mena d'il·lusió. Tot plegat no és nou per al Girona, que fa temps que ho pateix.

La pitjor ratxa a Primera

Míchel està molt tocat. De fet, amb el 0-3 directament se'l va veure abatut. No es mereix que la seva etapa, gloriosa i inesborrable, quedi tacada d'aquesta manera. Fa mal, veure'l així. Sense respostes. Trencant rècords negatius, quan fa poc el seu Girona va ser el millor mai vist. L'any passat va fer miques totes les marques. Aquest any també, però a l'inrevés: ha igualat el màxim de jornades sense guanyar a Primera (deu, amb Eusebio), que coincideix amb la ratxa més llarga sense triomfs de Míchel a la banqueta blanc-i-vermella.

El seu equip no està preparat per navegar en una zona en què no esperava veure's, i fa setmanes que intueix les conseqüències però no les assumeix. La caiguda és immensa, molt més del que mai s'ha vist, perquè el Girona tampoc havia estat mai tan amunt. Fa uns mesos passejava per Europa, posant l'escut al costat de dos dels quatre semifinalistes actuals, el PSG i l'Arsenal. Però s'ha oblidat de rendir a la Lliga, on tan sols ha sumat 6 dels 39 punts de la segona volta. Només queden sis jornades i la reacció ha de ser immediata.

La trempera que presentava l'estadi, esclar, va quedar afectada, i Montilivi es va convertir en un cementiri. Sense esperança i orgull. Tan sols el d'homes com Portu i Stuani –que va fer el gol de l'honor–, perquè ells mai abaixen els braços. Molts n'haurien d'aprendre, dels veterans. La pèrdua d'identitat del Girona és l'altre gran què: fins ara era l'enveja de molts altres clubs. No fa gaire els rivals volien ser el Girona. Però ara aquell Girona s'ha perdut. Encara pot sortir-se'n, sí, però la realitat és que fa una pinta horrible.