El canvi de veu en el crit de guerra al vestidor del Girona

Girona“Em faig gran, em faig gran”, sol respondre en Javier Galiano, delegat del Girona, mirant la pantalla del seu portàtil amb les ulleres posades ben a prop de la punta del nas, fent qualsevol de les incomptables gestions que té entre mans, des d’un dels despatxos de la Girona Football Academy by Puma, ubicada a Vilablareix. Per allà encara també hi corre en Josep Maria Luis, en Jota, el responsable de material i la veu del crit de guerra viralitzat al vestidor abans dels partits, que coixeja mentre carrega caixes amunt i avall perquè el genoll i els malucs ja no li funcionen com en els vells temps. L’haurien d’operar, però mai no ha trobat el moment.

Aviat disposarà de tot el temps que vulgui, perquè es jubila a final d’any. Si encara no ho ha fet, és perquè el gestor li va recomanar que escurés uns mesos més, encara que això signifiqués començar la temporada, un pla que no estava previst. “Si no tingués la Laura, la meva parella, continuaria per aquí, perquè no sabria què fer. Però ella m’espera”, reconeixia fa uns dies. En Jota ja no assumeix tantes responsabilitats com abans, conscient que la seva trajectòria al club està arribant al final. De fet, fa mesos que li van trobar substitut: en Pere Vilardell és l’encarregat d’assumir gairebé totes les seves tasques.

N’hi ha una que no. La de cridar “Girooooooooona” al centre de la rotllana que fan els jugadors i el cos tècnic, des de la intimitat darrerament envaïda per les càmeres de televisió. Una de les funcions de les quals s’ha alliberat a en Jota és el fet de viatjar a tots els desplaçaments i només n’anirà a alguns. A Vigo, per exemple, no hi va ser, i el crit el va fer en Galiano. Va portar sort, perquè aquell dia els de Míchel van sumar el primer punt del curs.

Però aquí hi ha un altre problema, perquè el delegat tancarà la paradeta a final de temporada, perquè també li toca jubilar-se. La seva veu només serà provisional fins al maig del 2026. Es desconeix qui el substituirà, i també qui serà l’encarregat de fer pinya amb els jugadors, fet que s’ha convertit en una tradició intocable.

Dos mites blanc-i-vermells

En Jota i en Galiano són inseparables. Tenen centenars d’històries amagades de tants anys treballant plegats. “¿Que qui m’escolta a mi quan no tinc un bon dia? En Jota, qui vols que sigui! Als desplaçaments per sopar mengem dues vegades; a l’hotel amb la plantilla i després ens escapem nosaltres. Quan ho volia fer Machín sempre deia que aquella nit faria una Galianada”, explicava el delegat en un reportatge a l’ARA.

En Jota va entrar al club el 2003; en Galiano, el 2008. Han viscut crisis i impagaments, però també rues i nits de fantasia. Deixaran un Girona més gran del que van conèixer, però també un Girona més trist, perquè sense ells marxarà una part de l’escut. I la veu d’un crit que ha anat de Tercera Divisió a Europa.