Si no és veritat, que surti algú i ho digui

GironaEl City Football Group, Pere Guardiola i Marcelo Claure, els que manen al Girona, han canviat la història del club. I l’han canviat per a bé. Han aconseguit que es parli de futbol i han demostrat seriositat perquè en els mals moments no només no van abandonar el vaixell com fan les rates, sinó que van multiplicar l’aposta, fent ampliacions de capital que van permetre que la pilota continués rodant. Quan es fa la fotografia completa, aquest és un capítol important que no es pot obviar, perquè si el Girona va tornar a Primera després del descens i li va tocar la loteria amb l’any de la Champions, és gràcies a fets com aquells.

Darrerament, però, alguna cosa s’ha trencat. La gran taca en tot aquest procés és la falta d’empatia respecte a l’aficionat, a qui no s’ha cuidat com calia. Se li ha donat un producte de luxe, cert, però se l’ha convertit en un actor secundari. Als gironins se’ls ha allunyat del seu club. Fins ara, la pilota tapava moltes coses. Però quan ha deixat d’entrar amb la freqüència que desitjaríem, s’han buscat culpables. I les mirades van cap amunt, en direcció a la llotja. La fractura fa mesos que és gairebé irreparable.

Ho és, entre altres coses, pel silenci instal·lat. Ningú no parla, ningú no diu, ningú no comunica. Fins i tot la roda de premsa conjunta de Quique Cárcel i Ignasi Mas-Bagà, director esportiu i CEO, respectivament, va quedar ajornada per un problema de salut del primer farà cosa d’un mes i encara no s'hi ha posat nova data. Això ha tingut diverses conseqüències: que la gent encara s’afarti més, perquè ho associa a deixadesa, i que malpensi, com si ningú no xerrés perquè s’amaga alguna cosa. Els jugadors, al vestidor, estan confosos, empipats i decebuts: com més diners ha tingut l’entitat, pitjor plantilla s’ha fet. I no em refereixo a futbolistes dolents (aquest és un altre debat), sinó a un grup descompensat i coix d’efectius. L’altre gran perjudicat és Míchel, que prou feina té i a qui s’exposa innecessàriament fent-lo servir d’escut i portaveu improvisat.

No s’ha treballat bé, als despatxos. Les males llengües assenyalen clarament Pere Guardiola, que fa i desfà compatibilitzant la tasca de propietari amb la de representant de jugadors. Però això ho ha fet sempre, i ha beneficiat un munt de cops el Girona. El que no havia passat mai, tenint en compte els recursos dels quals es disposa (és el desè límit salarial, no l’últim), és l’immobilisme d’aquest estiu, en què s’ha venut tot el peix que no s’havia pogut vendre l’any passat i s’ha fitxat tard i poc.

Si en les últimes hores de tancar la finestra vens el teu central titular (Krejci) i un migcampista capital en els darrers anys (Yangel Herrera) contra la voluntat d’un Míchel que no els volia perdre, no ve ningú a substituir-los i en conseqüència crees dos forats irreparables fins al pròxim mercat, en principi significa que estàs prioritzant les operacions econòmiques a les necessitats esportives. El negoci per davant del futbol. I si no és així, que surti algú dels que manen de veritat i ho expliqui.