Stuani separa les aigües perquè el Girona continuï a Primera

GIRONACristhian Stuani és un escollit. "No sé si em mereixo tant. Però això d'avui m'emociona", deia, minuts després de la gesta, amb la veu tallada. No podia ni continuar parlant. Havia d'aturar-se perquè plorava. "És molt emotiu, molt". A Pucela, en la situació més crítica del Girona en els últims temps, va separar les aigües perquè els gironins continuïn a Primera. La victòria a Valladolid (0-1) deixa la permanència a l'elit a tocar. Podria ser matemàtica en les pròximes hores, depenent del que facin els rivals directes.

Abans, va tocar patir. Un quart d'hora va ser suficient perquè els aficionats del Girona volguessin agafar els televisors, llançar-los per la finestra i deixar de veure l'apatia dels seus jugadors. Si en les hores prèvies s'havia descrit el duel com una final i es recalcava que calia demostrar la necessitat i el desig de continuar a Primera, semblava que qui es jugava la permanència era el conjunt local, descendit des de fa setmanes i amb un total de zero victòries i tan sols un punt al llarg de la segona volta.

Dos ensurts, un de Raúl Moro i l'altre de Chuki, van fer posar els nervis de punta, si és que no els tenia ja, a l'equip català, incapaç d'entendre i gestionar el que està en joc. Els moviments eren lents i absurds; la pressió, invisible. El fitxatge més car de la història, Yáser Asprilla, fitxat per ser diferencial, ho és, però en negatiu; al davanter centre titular, el teòric substitut de Dovbyk, Abel Ruiz, ni se l'espera.

S'intuïa la catàstrofe a Pucela, malgrat que passés el que passés aquesta jornada el Girona tenia la certesa de mantenir-se fora del descens. Amb els minuts, però, la tempesta va amainar i els de Míchel van col·leccionar ocasions. No va caldre jugar millor, ho va provocar el context. Allà va ser quan va fer-se gran el porter local, Hein, que va desviar-li el gol un parell de vegades a Tsygankov. La pilota va acabar impactant a la xarxa gràcies a Portu, però el murcià estava en clar fora de joc.

La segona part va continuar de la mateixa manera, amb el Valladolid controlant el que passava i els catalans signant el punt amb sang com a trist consol. Va ser esperançador veure que Asprilla es plantava sol davant del porter rival. Una il·lusió òptica que va dur a la desesperació quan el colombià va xutar al ninot. En comptes de treure foc pels queixals, el gest corporal expressava que estava desorientat.

Resant a sants

Els minuts crítics van arribar al llindar de l'hora, quan en pocs segons de diferència Gazzaniga va rebutjar al travesser un xut d'Anuar i Quintero González va xiular penal per unes mans inexistents de Francés. Afortunadament, va aparèixer la justícia en forma de VAR, que va negar els fets. La imatge del Girona, però, no s'aguantava per enlloc. Patint com feia anys que no patia, resant al sant que hi hagués de guàrdia perquè s'acabés el neguit. El porter gironí va continuar aturant, sobretot un cop de cap de Mario Martín.

I si parlem de sants, si parlem d'algú a qui pregar, ningú millor que Cristhian Stuani, que va entrar coix buscant l'heroica. L'uruguaià va fer-ho una altra vegada: va caçar, oportú, la pilota que permet mirar el present amb optimisme. En el moment clau de la temporada –quan li han donat minuts, per ser exactes–, ha aparegut el futbolista convertit en símbol. El davanter de 38 anys que va acabar el partit defensant amb dents i ungles l'àrea del Girona. El jugador que dona més del que té per l'escut blanc-i-vermell.