Bernat Solà: "Vaig organitzar la primera vaga de saltadors d'esquí i en cinc minuts ja havíem guanyat"

BarcelonaSi Bernat Solà (Mataró, 1965) hagués nascut en un altre país, potser li haurien dedicat un film. Durant més d'una dècada, aquest maresmenc es va fer lloc entre els millors saltadors de trampolí del món. Tot i la manca de tradició, Solà va participar en dos Jocs Olímpics d'Hivern i va liderar vagues per defensar els drets dels esportistes. Patint caigudes i vivint lluny de casa, es va guanyar el respecte dels saltadors estrangers en un esport que, just quan es va retirar ell, va desaparèixer a casa nostra. Ara ningú salta, a Catalunya. En part, perquè ja no queden trampolins als Pirineus.

Com algú de Mataró acaba tan vinculat al món de la muntanya?

— El meu pare havia sigut esportista. D'aquells que feien de tot. Va jugar i va entrenar a l'hoquei sobre patins i era soci de la Unió Excursionista de Catalunya. Era d'aquells que agafaven el tren i pujaven a esquiar. Així va portar els fills a la neu. A la Unió Excursionista hi havia el senyor Jordi Aymat, el gran propulsor dels salts d'esquí a casa. I era amic dels pares. Va ser ell qui va anar captant nanos per saltar a la Molina i així vaig aficionar-m'hi.

Quin paper va tenir la teva mare?

— Com que el senyor Jordi Aymat era de Mataró i la mare era secretària, doncs va passar a treballar amb ell al Comitè de Salts de la Federació Espanyola. Pensa que tots els pares ajudaven com fos. Uns feien de jutge, uns organitzaven... Quan Aymat va morir de malaltia, la mare es va trobar fent de presidenta del comitè. I ens va acompanyar en molts viatges.

Llavors teníem trampolins per saltar al Pirineu. Ara no en queden. Com era aquella època?

— A la Molina ja s'havien fet salts als anys 20. I als anys 30 havien vingut a competir els millors saltadors de Noruega, com en Sigmund Ruud, que va saltar davant d'una gentada. Després de la Guerra Civil la cosa va estar més parada i com a molt es saltava des d'un trampolinet de 30 metres. Va ser en Jordi Aymat qui ho va moure tot. Va arribar a l'Alfonso de Borbón, que era el president de la Federació Espanyola d'Esports d'Hivern, i va aconseguir el seu suport per poder professionalitzar els salts, i va contractar entrenadors estrangers. També va portar un nano que era d'Elx i vivia a Suïssa, on saltava, en Tomás Cano. El 1982 va arribar un entrenador austríac molt bo, en Willi Pürstl, que havia guanyat el torneig dels quatre trampolins. I amb ell tot va començar a ser més professional. Es va crear un grup amb seu a la Molina. Jo tenia 15 anys i vaig anar a viure allà sol. Va ser traumàtic. No va ser fàcil deixar els amics i la família. Fins al segon any no vaig començar a estar bé, perquè els entrenaments eren molt durs. Ens feien córrer per baixades amb neu... era com un servei militar.

Al Pirineu teníem trampolins, però calia marxar cap als Alps, suposo.

— Sí. Jo recordo haver marxat a França amb 9 o 10 anys, per entrenar-me al costat de Grenoble. Tenien uns trampolins plastificats que permetien entrenar-hi tot l'estiu. Ens van dur alguns cops a Eslovènia, llavors encara part de Iugoslàvia. I per tornar, ens posaven a dos o tres nanos de 14 anys en un tren, ens donaven uns diners i apa, cap a casa sol. Sorties de Iugoslàvia cap a Barcelona en tren i et perdies pel camí! Recordo un cop que el tren es va quedar aturat per una avaria a Milà i ens van fer baixar. No parlàvem italià, estàvem sols... un home ens va deixar diners per pagar el tren fins a casa i li vam tornar els diners per correu. Aventures, les que vulguis i més.

Quan vau començar a competir, com éreu vistos per la resta d'equips?

— Fèiem una mica de riure perquè no teníem cap tipus de nivell. Però, de mica en mica, amb esforç, es va anar millorant. Calia adaptar-se als trampolins grans, on et podies fer mal. De fet, un dels companys d'equip va quedar paralític per una caiguda, l'Arnau Bofill. Ens vam guanyar el respecte dels altres perquè veien que teníem els nassos de saltar. Primer sempre érem els últims. Fins que ens vam anar espavilant i vam ser respectats.

El primer cop que se salta per un trampolí dels grans, no fa por?

— La veritat és que quan més por he passat a la meva vida va ser de petit en trampolins de 30 metres, dels menuts. Recordo a Navacerrada, a prop de Madrid, amb vuit anys, que no vaig voler saltar per un trampolí artificial tot gelat. Després als trampolins grans m'agradava saltar. Cal tenir present que el 1978 es va fer a la Molina un trampolí de 75 metres que ja et permetia estar a punt per als trampolins de 90 metres o més.

I com era ser en un lloc mític com Garmisch-Partenkirchen, participant el primer dia de l'any en el famós concurs?

— Llavors estàvem molt concentrats en la competició, era una època en què no era tan professional com ara. Esperàvem les campanades, brindàvem pel nou any i cap al llit, però de festa, poca. La veritat és que l'ambient quan hi saltes és emocionant, és un lloc especial.

Vas poder ser olímpic dos cops. I el 1984 a Sarajevo abans de la guerra.

— Era molt jovenet. Just començava a despuntar l'any anterior. Als Jocs hi havia d'anar en Tomás Cano, però estava fent el servei militar. I vaig anar-hi jo amb un altre català, l'Àngel Joaniquet. Tenia 18 anys i era al costat dels meus ídols. Recordo l'esquiador italià Alberto Tomba o la Katarina Witt, la patinadora alemanya. O l'ambient als partits d'hoquei sobre gel. I jo allà, que era un marrec. Anys més tard, quan va esclatar la guerra... als qui hi havíem anat se'ns va trencar el cor.

Després de Sarajevo és quan competeixes millor, amb bones actuacions a la Copa del Món.

— Sí, estava molt fort. Ja havia aconseguit punts de la Copa Europa i en una prova de la Copa del Món a Sapporo, al Japó, vaig acabar 14è, un resultat increïble. Llavors ja era l'únic espanyol i competia sol, en un circuit amb els austríacs, els noruecs... M'hi esforçava molt. Vaig passar una temporada als Estats Units entrenant-me, també, amb un entrenador txec.

Et deien la formiga atòmica.

— Perquè era el petit de l'equip quan vaig començar amb vuit anys. Era molt poca cosa. I com que a la tele feien els dibuixos que es deien així... doncs em va quedar allò de la formiga. Tenia molt caràcter. De fet, jo vaig organitzar la primera vaga de saltadors.

Com va anar?

— Va ser a Oslo, a Noruega. Allà hi havia 100.000 espectadors, més que al camp del Barça. I tots pagaven entrada. Però als saltadors no ens donaven res, més enllà de regals. Potser amb sort un telèfon mòbil Nokia d'aquells pesants que anaven sortint. O una bicicleta. I vaig dir: "Això no pot ser, fent números. Els organitzadors estan guanyant una pasta que no veus". I vaig reunir els millors saltadors del moment i els vaig proposar fer una vaga. Amb una llista de proposta de premis en metàl·lic. I en cinc minuts van acceptar les nostres peticions. Ens hi jugàvem la vida i no ens pagaven, no tenia sentit! Ara sí que es guanyen bé la vida, no com llavors.

Quan decideixes plegar?

— A inicis dels 90, amb l'esquena feta caldo per les lesions. Patia pel meu futur i vaig decidir apostar per ajudar els joves que anaven demanant pas. Teníem trampolins a la Molina i volia cuidar els nanos. Anava per les escoles buscant nous talents, intentant aprofitar la meva experiència. Vaig estar 3 anys a la Federació Espanyola fent d'entrenador. I després va arribar la clatellada forta. És quan apareixen noves especialitats com l'snowboard i la Federació va apostar per elles. Va canviar la gent al capdavant de la Federació, i ens van arraconar. D'un dia per l'altre es van carregar la feina de tres dècades. Van decidir que no ens donaven diners i van acabar amb els salts. Va ser molt ràpid.

En poc temps van desaparèixer els trampolins. No va quedar res al Pirineu. Com vas viure la candidatura dels Jocs del 2030? Vas creure que es podia recuperar el salt a casa nostra?

— Primer sí, vaig arribar a parlar amb gent de la candidatura. Semblava que la candidatura podria reactivar els salts, però després ja van dir que no farien cap trampolí als Pirineus... que els salts en cas de guanyar els farien a Sarajevo o els Alps. I vaig veure que no seria possible. Jo havia arribat a imaginar uns salts en indoor a Barcelona, per promoure aquest esport, però res de res.

Què has fet després?

— Vaig fer de professor d'esquí. Jugava a futbol a la Cerdanya, però malauradament fa cinc anys vaig patir de vertigen perifèric i em va privar de fer qualsevol tipus d'esport, llevat de la natació. És terrible: perds l'equilibri, et costa caminar... Em van determinar que em venia de l'oïda, d'un nervi. Així que no puc fer esport com abans. Ja fa anys que vaig tornar a Mataró.