La cinquena medalla olímpica obre la porta de l'Olimp a Saúl Craviotto

És el primer català i segon espanyol que aconsegueix cinc medalles als Jocs, i iguala la fita de David Cal

4 min
Saúl Craviotto, Marcus Cooper Walz, Carlos Arévalo i Rodrigo Germade

Cap català ha arribat tan lluny als Jocs Olímpics. Remant, riu amunt, Saúl Craviotto s'ha convertit en el segon esportista espanyol que guanya cinc medalles olímpiques diferents, i iguala la fita del gallec David Cal, bon amic seu. Amb 36 anys, aquest lleidatà ha seguit trobant motivació per preparar els següents Jocs Olímpics, aspirant sempre a més. Fins a aquesta medalla de plata en K4 500. El quartet integrat per Saúl Craviotto, Marcus Cooper Walz, Carlos Arévalo i Rodrigo Germade ha signat un temps d'1:22.445, a tan sols 226 mil·lèsimes de segon dels alemanys Max Rendschmidt, Ronald Rauhe, Tom Liebscher i Max Lemke.

A la final, Craviotto s'ha tret l'espina de la final de dijous passat al K1 200, quan va acabar en la setena posició. "Costa aguantar la pressió. Et prepares quatre anys i t'ho jugues tot en menys d'un minut. I quan tothom espera que guanyis medalla, costa molt. Aquests dies escoltant Simone Biles he pensat que l'entenia. Quantes vegades abans d'una final jo tenia les mans plenes de suor i nervis a la panxa. Però un cop arrenques, toca remar fort i que sigui el que Déu vulgui", va explicar.

Celebració de Saúl Craviotto

Però a Tòquio Craviotto arribava també per primer cop a l'equip de K4500, amb una piragua amb quatre tripulants, fent equip amb Carlos Arévalo, Rodrigo Germade i Marcus Cooper. "És un repte, perquè no havia anat mai en equip gran. Però hem estat millorant, plantant cara als alemanys. Primer ens derrotaven sempre, fins que aquest maig els vam guanyar per primer cop a la Copa del Món. Deuen estar ferits", explicava, i admetia que intercanvia missatges amb els seus rivals, perquè en el piragüisme les velles glòries són amics, després de tants anys competint. Ni la pandèmia el va frenar. De fet, durant la pandèmia va tornar a patrullar pels carrers de Gijón, per controlar el toc de queda, mentre s'entrenava a casa. "Primer no tenia permís per anar al mar o als rius, me'n moria de ganes. Tocava donar exemple", recorda.

Quan arribes a dalt d'un podi no pots evitar pensar en les teves arrels. Craviotto sempre recorda que la passió pel piragüisme és herència del seu pare, Manuel. Si el barceloní Jordi Xammar, medallista en vela a la jornada de dimecres, competeix al mar a diferència del seu pare, que era pilot de motos, els Craviotto han remat junts. "Quan era petit el meu pare em portava per rius perduts. Lligava una corda a la meva piragua i jo aixecava les mans, em deixava portar per ell. Era molt gandul". Aquesta mandra li va durar poc. Amb 15 anys ja va abandonar Lleida per anar al centre d'alt rendiment de Madrid.

Els Craviotto són una nissaga respectada en l'esport de Lleida. En Manuel va proclamar-se campió d'Espanya de piragüisme en categoria màster de més de 65 anys ara fa tres anys, al Guadalquivir, amb el seu fill animant-lo. Vinculat tota la vida al Sícoris, una entitat poliesportiva de llarga tradició a Lleida, Manuel Craviotto va arribar a competir amb la selecció espanyola mentre cada cap de setmana portava el seu fill als rius i llacs del Pirineu. La millor escola, perquè en Manuel, que va debutar dalt d'una piragua el 1969, és professor d'aquest esport a l'escola del Sícoris.

En Saúl va marxar de casa ben jove i, malgrat tornar de tant en tant, ha voltat pel món. Tal com passa en altres països, per poder compaginar amb la vida privada una carrera esportiva professional en un esport sense tantes ajudes, va entrar a la Policia Nacional, que el destinaria primer a Reus quan tenia 19 anys i després del seu debut olímpic a uns Jocs el 2008 a Gijón, escenari ideal per seguir entrenant. Després de guanyar tantes medalles, però, alguna cosa va canviar. "Bé. Les medalles i sortir al reality show Masterchef Celebrity. La gent em reconeixia i no em prenia seriosament malgrat portar uniforme", explicaria. Així que ara treballa donant la cara en campanyes destinades a millorar la conducció, per exemple. El reality, per cert, el va guanyar. Els que el coneixien expliquen que Craviotto vol guanyar sempre. Ara, en privat admet que li fa ràbia ser més conegut per haver guanyat un concurs de cuina que pel seu palmarès olímpic. "A Gijón –on viu– la gent em para per parlar-me d'amanides, no de palades", diu de broma Craviotto, que va enviar missatges de suport a la Policia Nacional durant el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya. "Soc policia i quan deixi la carrera esportiva aquesta serà la meva feina", sol dir.

El primer gran èxit de Craviotto seria la medalla d'or en K2 500 als Jocs del 2008 fent parella amb Carlos Pérez Rial. "Els Jocs són màgics. Mira que els teus rivals els has anat veient, però arribes allà i el teu cos reacciona. Un cop hi ets, vols tornar", recorda. Quatre anys més tard guanyaria la medalla de plata en K1 200. En aquells Jocs de Londres, menys de 24 hores de penjar-se la plata, va demanar a la seva parella, la nutricionista Celia García, si es volia casar amb ella. Fa cinc anys, a Rio de Janeiro, Craviotto guanyaria l'or al K2 200 fent parella amb Cristian Toro i el bronze al K1 200 dos dies després.

Ara haurà de decidir si intenta arribar als Jocs de París per seguir fent història. Falten tres anys i ha valorat seriosament abandonar la competició. Però cada cop que el seu entrenador li parla d'uns Jocs, alguna cosa tremola dins seu, la mateixa emoció que tenia quan amb el Renault 11 del pare anaven "cap al Pirineu amb la piragua al darrere".

stats