Kilian Jornet explora la fina línia entre el risc i la mort

En una extensa entrevista al New York Times, Kilian Jornet se sincera i parla reposadament d'alguns dels episodis més determinants tant de la seva vida com de la seva carrera. Jornet comença narrant el seu amor per la natura i per travessar muntanyes portant el seu cos al límit. "El que em va fer enamorar de travessar muntanyes a gran velocitat és la sensació de sentir-me nu i insignificant, sense restriccions. Em dona llibertat i connexió", diu l'esportista.

L'atleta català recorda que la seva relació amb la natura li ve de la infància. Va créixer en un refugi als Pirineus, amb un pare guia de muntanya i una mare mestra. Recorda que, de petit, sortien de nit al bosc i apagaven els frontals per aprendre a confiar en els altres sentits. Això li va ensenyar a sentir-se còmode a la natura, no com un visitant extern, sinó com algú que hi pertany. "Recordo que quan érem petits, sovint abans d’anar a dormir sortíem al bosc amb la mare i després apagàvem els frontals per tornar al refugi. Al principi, la meva germana i jo estàvem molt espantats. No tenim llum! Com trobarem el refugi? I la mare deia: «Escolteu la natura amb els altres sentits», i ens anàvem tranquil·litzant. Així, el que ens van ensenyar va ser a acceptar l’entorn".

L'amor per la naturalesa li ve dels seus pares, però l'esperit competitiu el va desenvolupar ell sol. Jornet explica que des de ben petit va tenir tendència a dur el seu cos al límit. "He sigut molt competitiu des de petit. M’agradava patir, sortir i portar el cos al límit. No a molts nens els agrada fer això, especialment als adolescents. M’agradava anar en bicicleta sis o set hores. El meu somni era una pujada que no s’acabés mai. Només volia pujar amb la bici o córrer per sempre. Així doncs, anava amb adults –tots els meus amics que feien això tenien trenta o quaranta anys– i recordo molts dies d’anar corrent a l’escola, que eren 25 quilòmetres d’anada".

En la mateixa línia, l'ultrafondista recorda un episodi en què, quan era a l’escola, per posar a prova el seu cos, va deixar de menjar durant tota una setmana i va beure només aigua, i al cap de cinc dies es va desmaiar mentre corria. "Crec que explorar és part de la nostra naturalesa. I probablement la meva curiositat era explorar el meu cos per entendre’l millor. Recordo dir a un amic: «Treu tot el menjar del meu dormitori, i si no em desmaio, no em donis res, encara que t’ho supliqui». Quatre o cinc dies després, m'entrenava amb normalitat i em vaig desmaiar". Jornet relata un altre episodi, de fa un parell d'anys, en una expedició a l'Everest. "No pujava per la ruta normal sinó per una de diferent. Estava sol, i a 8.200 metres em va atrapar una allau i em vaig trencar algunes costelles. Tenia un descens molt llarg –més de 15 hores des d’aquell punt–. No feia bon temps. Feia, no ho sé, quinze hores que no menjava, i estava completament sol. Normalment, necessites hidrats de carboni per obtenir energia a aquella altura. Però d’alguna manera trobes recursos per altres vies. És com quan un pare o una mare poden aixecar molt més pes del que creien possible si el seu fill està en perill, o com en situacions de risc vital som capaços de desenvolupar una força o una resistència que no pensàvem que teníem. El límit és una cosa a la qual no volem arribar, perquè probablement després ve la mort. És una línia molt fina".

Una tragèdia que el va marcar

La mort ha estat molt present en la seva vida, especialment arran de la mort del seu amic Stéphane Brosse el 2012, que va caure per una cornisa davant seu als Alps. Aquell succés el va marcar profundament. "Vivíem a prop, i per això vam començar a fer projectes junts. Teníem aquest projecte de travessar el massís del Mont Blanc d’una sola tirada amb esquís. Ja gairebé havíem acabat i estàvem contents, al cim, gaudint. Hi havia uns ocells volant, i recordo que era molt divertit tot plegat. Caminàvem per la carena i no ens vam adonar que estàvem trepitjant una cornisa. Amb el vent fort, la neu està compactada, però no està adherida a la roca. Caminàvem per allà i la neu es va trencar sota els nostres peus. Ell va caure uns 600 metres, jo era a l’altre costat, i em vaig quedar sobre la neu. He crescut en una família d’alpinistes, així que coneixia el risc, coneixia la mort. Però fins que no passa tan a prop teu no entens realment que sí, que és real. Jo tenia uns vint anys. Ell en tenia quaranta, i una família, i sentia que hauria estat molt més fàcil si hagués mort jo en lloc d’ell. Em va costar molt de temps acceptar-ho. I probablement els anys següents vaig assumir molts riscos a la muntanya només per intentar veure si havia sigut un error que hagués mort ell en lloc de mi".

Durant un temps va assumir riscos excessius i va recórrer a l’alcohol per gestionar el dol. "En aquella mateixa època, després de cada cursa anava a la festa de després i bevia molt d'alcohol. I no m’agrada, l’alcohol. No m’agrada el gust. Però durant un parell d’anys em vaig emborratxar unes quantes vegades, després de la temporada de curses, només per intentar escapar i gestionar el dol". Avui, amb fills, reconeix que la seva relació amb la mort ha canviat. No té por a morir en si, però sí de deixar els seus fills sense pare. Davant el deteriorament actual de les muntanyes pels efectes del canvi climàtic, admet que ara es qüestiona més els riscos i sent una responsabilitat nova que abans no tenia.