L’ALTRA MIRADA

Paper i boli per assegurar el llegat de l‘handbol

Si el futbol llueix la condició d’esport rei no és per un component objectiu, per dificultat o rang d’espectacularitat. La seva capacitat per emocionar és proporcional a la salut del negoci. L’èxit s’explica des d’una aposta tan milionària com surrealista. Comença als despatxos i acaba a peu de gespa, convertint la pilota en mite i la seva litúrgia en tòtem social.

L’handbol s’ha acomodat en una postura sense pretensions, evitant targets potencials per entregar-se a uns pocs incondicionals. És un immobilisme romàntic -i estúpid- que l’allunya de les grans oportunitats estratègiques. “L’esport estatal ha tingut moltes oportunitats per explotar el producte. Mediàticament parlant, només hem estat capaços de vendre que Urdangarin es va casar amb una infanta. Quedes campió del món el 2005 i el 2013 al Sant Jordi de Barcelona, amb Valero Rivera, i no s’aprofita. Si no ho fem, potser és un problema nostre. Ens costa recordar la nostra pròpia història”, explica a l’ARA Pere Costa. L’entrenador del CH Garbí creu que l’etapa preinternet de l’handbol s’ha reduït a un record.

El relat se sustenta per un joc del telèfon sense grans emissors i amb receptors cada vegada més mil·lennials. Costa acaba de publicar L’handbol costa per fer tangible una part del llegat. “L’handbol es transmet via oral, de boca a boca. Les wikipedies només parlen dels millors jugadors. Les històries més significatives no surten enlloc. Crec que hi haurà un moment en què aquestes històries no passaran de pares a fills perquè ja no interessaran o perquè quedaran massa lluny”, assenyala.

Coneixement popular

Costa va voler verbalitzar l’experiència de tota una vida en el seu llibre. Parla d’un procés natural, des de la primera matèria de les converses fins al recurs 2.0 de les xarxes socials. “Jo quan era nano m’agradava anar al cotxe del meu entrenador. Ell era mestre i explicava moltes anècdotes. Jo vaig acabar fent el mateix anys enrere. Quan vaig deixar d’entrenar el 2016 publicava aquests capítols a Facebook. N’havia fet 3 o 4 i em van proposar d’escriure el llibre. Li vaig dir a l’editor que era un pioner, que tindria el millor escrit sobre la història d’aquest esport, perquè seria el primer”, diu, entre rialles.

El llafranenc repassa 25 escenes diferents, des de l’estrena de l’handbol en el programa dels Jocs Olímpics de Munic 1972 fins a la segona dècada del segle XXI, l’era del Lanxess Arena de Colònia. Admet que la publicació “és egoista”. L’ha escrit des del seu ventall de preferències. És l’equilibri entre la seva narrativa i les expectatives que tindria com a lector: “Vaig fer el llibre que jo volia llegir. He intentat arribar a tot arreu, començant des de l’àmbit local i arribant fins al més internacional. He intentat demostrar que el que passa a casa també es veu als clubs que intenten guanyar la Lliga de Campions o una Copa del Món. Hi ha hagut molts pioners. Des del primer jugador fins al primer olímpic. Tots dos són pioners, un de barri i l’altre internacional. Entenia que estaven al mateix nivell”.

Aquest mestre de professió ha fet un treball de camp exemplar amb 67 entrevistes i diferents fils d’informació per documentar-se. El llibre recull un total de 1.500 noms propis del món de l’handbol, entre jugadors, equips i professionals, reescrivint la teoria interpersonal dels sis graus. “Si hagués volgut parlar de futbol segurament no hauria necessitat cap trucada. L’handbol només té un grau de separació entre les persones. És l’avantatge del fet que sigui un esport petit. Des de jugadors desconeguts fins a l’exblaugrana Veselin Vujovic. Jo quan vaig començar a escriure no aspirava a parlar amb aquests mites. Necessitava el seu punt de vista. Hem d’intentar conèixer la història a fons, no en fotogrames”, afirma.

Més continguts de