HOQUEI PATINS

Marc Avellaneda: “M’il·lusiona pensar en guanyar un títol perquè sé com costa”

President del Citylift Girona

Flamant classificat per jugar a Europa per primera vegada en la seva història, el Citylift Girona, que va debutar a l’OK Lliga el 2016 coincidint amb el seu 75è aniversari, viu dies feliços. Però per competir a la CERS, primer cal cobrir el pressupost. Un repte que Marc Avellaneda (Sils, 1978) no dubta que superaran.

¿Europa és la conseqüència de la feina ben feta?

Aquests dies he escoltat molt la paraula miracle, però aquí hi ha molta feina al darrere. Hem tingut l’encert de combinar jugadors amb experiència contrastada i joves amb ganes de donar-se a conèixer. Ramon Benito, l’entrenador, ha tingut les coses clares des de bon principi. S’ha treballat, treballat i treballat mentre s’assolien els objectius.

És un regal inesperat, oi?

Vam aconseguir la permanència molt aviat i ens vam proposar nous reptes. Arribar a la CERS ens satisfà molt. L’hoquei té moltes aturades, no competim regularment, i tornar a arrancar ens va costar molt. No fa ni un any que vam patir fins a l’últim alè per assegurar la permanència, i ara ho veiem tot molt diferent. No arribar-hi no hauria suposat cap drama, però la classificació per jugar la Copa ens va fer creure que tot era possible.

¿És optimista respecte a reunir els diners que calen?

Intentarem deixar-ho tot tancat: les subvencions, els patrocinis... Ho farem, sigui com sigui, no podem perdre aquesta oportunitat, tot i que hem de tocar de peus a terra. Ens estem plantejant l’escenari més car possible: el cost va segons les rondes i on et toqui viatjar. Ja no et dic arribar a la final i passar uns dies allà, que ens ho hem de pagar nosaltres. Això és el que ara estem pressupostant amb els espònsors, esperant la confirmació del nou govern de la Generalitat. Dels diners per a la base no en tocarem res. Busquem fonts d’ingressos d’on sigui. Sense anar més lluny, l’any passat vam ser presents a les barraques de la ciutat. Si hem d’organitzar tornejos, ho farem.

Costa que s’aposti per l’hoquei?

És un món molt tancat i familiar. Si hi estàs uns quants anys, tothom sap qui ets. En altres esports no passa. I quan vas a buscar patrocinadors minoritaris, el més lògic és que aquests escullin esports com el futbol, perquè qui posa els diners hi té un fill jugant: llavors els inverteix allà. És difícil trobar persones i costa repartir-ho tot. Si no fos per les subvencions seria gairebé impossible subsistir.

¿El club està preparat per afrontar dues competicions tan exigents?

Abans molts júniors se n’anaven a Barcelona a estudiar i es trencaven moltes plantilles. Pensem-ho: si un noi s’hi passa tota la setmana i només es pot entrenar el divendres, l’entrenador tampoc està content. I si no tenim júniors, no podem omplir el filial per nodrir el primer equip. Tot és una roda i, a causa d’això haurem de fer una plantilla més àmplia, capacitada per superar les adversitats. Que si juguem a Alemanya un dissabte puguem competir a Alcoi un dimarts. Amb poca recuperació, desplaçaments llargs... Sabem que patirem a la Lliga, però va inclòs en el preu. La mentalitat serà important.

El femení també ha donat una alegria, certificant la seva continuïtat a l’OK Lliga.

Ha costat molt, teníem una festa preparada la setmana passada i se’n va anar en orris. Només havíem de fer un punt però tampoc vam poder aconseguir-lo contra el Voltregà, on vam patir un arbitratge molt polèmic. Dissabte al matí estàvem nerviosos, pensant en quina reclamació havíem de fer. I a la tarda el rival directe va perdre inesperadament i es va consumar la salvació. Evidentment, no hem reclamat res [riu]. Esperem no patir tant l’any que ve.

Nota que el Girona és més respectat?

Notes més predisposició amb els possibles fitxatges. Veuen més solidesa, que paguem al dia i això els fa estar receptius i confiar en nosaltres. Amb les federacions ens falta una mica més. Tot just comencen a dir que tenim un projecte de futur, sense alts i baixos. A l’hoquei volen això. No agrada que passin coses com la d’aquest any, en què els tres ascendits han tornat a baixar. Com més pes tinguis més et respecten els arbitratges, també. Especialment en les noies. Només ho podem canviar des d’aquí, treballant.

I de la base, què me’n diu?

Tenim uns 120 nois i noies. Quan vam arribar qualsevol se n’anava cap a un altre projecte. Puc dir que hem capgirat la situació. Poques coses més importants que aquestes farem, durant el nostre mandat. Hem sabut potenciar la marca malgrat que encara ens falta camí per recórrer. Tenim un punt feble, que és la pista, on només ens podem entrenar tres dies. Estem negociant amb l’Ajuntament que ens cedeixi l’espai del Pavelló de Palau tota la setmana, volem planificar-nos millor, construir una base més rica.

Somia anar més lluny?

El més bonic seria guanyar un títol, sigui de la base o dels primers equips. Teníem tots els conjunts en categories inferiors i ara som dalt de tot. M’il·lusiona pensar-hi perquè sé el que costa, només nosaltres sabem tot l’esforç que hi hem invertit. Tots tenim la nostra feina, es fa dur. Desitgem que la massa social s’hi involucri i hi posi el seu gra de sorra.

Etiquetes

Més continguts de