TENIS - OPEN D’AUSTRÀLIA

Un huracà incontenible anomenat Djokovic

El serbi alça el seu 7è títol a Austràlia (15è Grand Slam) contra un Nadal rendit a un tenis excels

Molts esperaven un duel llarg entre dos tenistes que a Melbourne, fa set anys, havien protagonitzat la final més llarga de la història (gairebé sis hores) i que l’última vegada que s’havien creuat, l’any passat en les semifinals de Wimbledon, havien jugat fins al 10-8 del cinquè set. En les dues ocasions es va imposar Djokovic, que aquest cop va saltar a la pista amb la convicció d’evitar que la final es convertís precisament en una batalla. Un escenari en què Nadal, sempre generós en l’esforç, és capaç d’imposar-se tot i no oferir el millor tenis. El serbi, conscient d’això, va plantejar des del primer punt el repte al manacorí: si vols guanyar hauràs de ser més agressiu i sòlid que jo.

Un desafiament que Nadal no va saber desactivar ni capgirar en cap moment. De fet, en els primers jocs va semblar lluny de la intensitat de cames habitual. Superat per un joc rival elevat per un servei inexpugnable i un revés tirànic, Nadal tampoc aconseguia trobar el to físic en què se sent còmode i exigeix als adversaris. En aquestes circumstàncies, Djokovic va firmar el break al segon joc i va cedir un sol punt amb el servei en tot el primer set. I amb tan sols una hora ja havien jugat un set i mig, i Djokovic ja tenia trencament a favor en el segon.

En el duel de sensacions, el balcànic dominava i se sentia dominador, mentre que Nadal continuava sense mostrar-se fi ni resistent en l’exposició física que sol mostrar i que, quan topa amb problemes, esdevé un puntal ineludible per fer créixer el seu tenis. Djokovic ho sap. Ningú l’ha derrotat tantes vegades (domina 28-25 els antecedents). Per això va evitar qualsevol símptoma de reacció de Nadal, que amb un pot tenir-ne prou per subratllar el gir de guió que canviï el signe del duel.

Sense punt d’inflexió

Ho va poder ser el sisè joc del segon set, just després del break de Novak. El balear, amb alguns dels seus millors cops, va forçar un 40-40 que no va acabar en cap pilota de trencament. Una oportunitat perduda en un segon set que Djokovic va tancar amb una dada irrefutable: Nadal, en dos sets, només va ser capaç de guanyar sis punts a la restada. En el tercer acte, el trencament de Djokovic va arribar al tercer joc, fet que va convertir la remuntada en gairebé un impossible. Tot i que si algú pot fer realitat situacions impensables és Nadal, que va tenir, amb 3-2, un punt de break. El seu revés, però, després d’un fantàstic intercanvi, va tocar la cinta i no va passar la xarxa. Va ser la primera i única opció que va tenir en tota la final, jugada per part seva sempre a contracorrent i sense trobar recursos per incomodar una exhibició de tenis resumida amb una evidència: és la primera final de Grand Slam (de 25) en què Nadal no suma ni un set.

La percepció és que el balear hi estava posant el cor però no trobava la solidesa mental per sustentar una remuntada que mai no va arribar. El seu tenis, de fet, no mostrava prou pulsacions per fer front al vendaval de joc que provenia d’un Djokovic en estat de devastació que evoca els temps de jugador pràcticament invencible. En aquella època (del 2013 al 2016), el serbi va guanyar dotze de tretze partits al balear i va sumar fins a set Grand Slams. Avui, amb el 15è, desempata com a tercer de la història i deixa enrere Sampras. Només Nadal (17) i Federer (20) el superen. A Austràlia, però, ningú en té més (amb 7 deixa enrere els 6 del mateix Federer i Emerson).

D’on venim, on anem

Però hi ha finals que també s’expliquen amb el relat que la precedeix. I per a Nadal, tot i la derrota, la cita de Melbourne és una alenada d’optimisme, l’enèsima demostració de resiliència. Fa dos mesos entrava a quiròfan (pel malmès turmell dret) amb més incògnites de les que es van revelar. Potser la retirada sona excessiva, però tornar tan poc temps després al nivell ofert a Austràlia té un mèrit enorme. Com el de Djokovic, que fa un any, amb dubtes físics i d’autoconfiança, perdia a vuitens, i dies més tard, al febrer, s’operava del colze dret, lesió que arrossegava feia mesos.

Els títols posteriors a Wimbledon i Nova York, dos anys després del seu últim Grand Slam, certificaven el retorn a l’elit. A Austràlia, però, ha fet un pas més per enriquir d’autoritat un joc sòlid de fons. Però la pròxima gran cita, París, serà l’examen més exigent. Roland Garros és el reialme de Nadal, on desplega una enorme voracitat a l’altura d’una rivalitat ja històrica. Un clàssic modern entre dos jugadors que han alçat 25 dels últims 36 Grand Slams i que, pel que hem vist a Austràlia, prometen nous capítols durant una temporada en què Federer i les noves generacions ja saben que Djokovic i Nadal estan preparats per disputar-se el tron del tenis.

Més continguts de