Motociclisme
Esports  /  Motor / Moto GP 18/09/2021

Ana Carrasco: "Tornar a competir després de tot el que he passat és l'hòstia"

5 min
Ana Carrasco, pilot de Superbikes (Provec Kawasaki)

BarcelonaAna Carrasco (Múrcia, 1997) és sinònim de lluita i resiliència. Fa tot just un any va patir un greu accident que va provocar-li una fractura a dues vèrtebres, però ella, lluny de dubtar o donar-se per vençuda, va lluitar per ser on és avui: dalt de la moto. La pilot, de visita a Barcelona gràcies al campionat de Superbikes que fa parada a Montmeló, atén l'ARA per parlar obertament de la seva dolorosa i difícil recuperació, de les seves pors i la necessitat de sentir-se orgullós d'un mateix.

Fa tot just un any que vas tenir l'accident. Com ho recordes si mires enrere? 

— Ara mateix ho veig i sembla que no n'hi hagi hagut per a tant, però en el moment en què ho vaig viure va ser molt complicat. El més difícil va ser el primer dia, quan vaig tenir l'accident. Estava sola a Portugal perquè els meus pares eren a casa, a Múrcia, i jo estava amb l'equip.

Totes les alarmes es van encendre i et van portar a l'hospital de seguida. 

— Estàvem en plena pandèmia i a l'hospital havia d'estar sola, no podia entrar ningú de l'equip perquè no eren família. L'hospital era una mica complicat també... La típica sala d'urgències on tots estàvem separats per cortines. No em van saber dir què tenia. Em feien proves però res. Va ser una mica complicat perquè tampoc parlaven anglès ni espanyol. Era un caos i jo només volia venir a Barcelona.

Les hores a l'hospital mentre esperaves van ser molt dures. 

— A més del dolor, t'immobilitzen d'una manera que no pots fer res... Feia tanta calor que vomitava, però ho havia de fer sobre meu perquè no em podia moure. Va ser un moment molt dur... Era una sensació horrible i molt difícil d'afrontar. I a més, estava sola a l'avió, amb els metges, i després a l'ambulància fins a l'hospital, on m'esperava la meva família. Per a mi, arribar a Barcelona va ser com poder respirar. Sabia que el metge que em tractés aquí seria bo i a partir de llavors tot aniria bé.

¿Venir en avió no era la primera opció per traslladar-te? 

— Vaig estar quasi 24 hores allà. Gràcies a la Federació i a l'equip, em van poder posar un avió medicalitzat i vaig poder venir l'endemà a la Dexeus. El viatge va ser un infern. Al principi deien que em portarien amb ambulància des d'Estoril fins a Barcelona. Jo pensava que em moriria amb els sots, el moviment... Per sort, vam poder anar en avió.

I quan vas arribar a Barcelona, què et van dir? 

— El metge em va treure el collar ortopèdic perquè no calia portar tot el que portava. Les fractures a les vèrtebres que tenia estaven a una altura que no ho demanaven. Vaig estar cinc dies fins que em van operar, i després una setmana a l'hospital.

Com vas gestionar estar a l'hospital en època covid? 

— La meva mare, per sort, estava de baixa i el meu pare va deixar de treballar. Es van quedar aquí un mes i mig, perquè quan vaig sortir de l'hospital no podia fer res per mi mateixa. No em podia dutxar, anar al lavabo, moure'm a la nit sense fer-me mal... No podia fer vida normal i els necessitava. Van estar aquí fins que vaig poder començar a caminar i a valdre'm per mi mateixa. 

Ana Carrasco, pilot de Superbikes (Provec Kawasaki)

Com et sents quan veus que vas millorant cada setmana?

— M'anaven filtrant el que anava fent setmana a setmana i anava millorant a poc a poc. Quan vaig poder tornar a fer rehabilitació amb el físio i el preparador físic, sentia que tornava a l'activitat i m'apropava a la meva vida d'abans. El més difícil va ser no poder fer res durant tant temps, i a mesura que recuperava l'activitat ho portava millor.

I tampoc estaves acostumada a estar parada tant temps.

— Ni tan sols en l'època covid. Va ser molt de temps, incloent-hi la segona operació al gener per treure'm material. Estava a casa amb la família i intentava no veure'ls per si em contagiava i no em podien operar. Va ser molt estrany tot.

¿Tu et centraves en recuperar-te o ja pensaves en tornar a pujar a la moto? 

— Si hagués sigut en un altre moment de la temporada, hauria pensat en tornar a competir. Però va ser al final, no tenia opcions fins a la temporada següent i em vaig centrar en mi mateixa. No estava obsessionada en tornar, era conscient que era un procés llarg. Vaig portar molt bé la lesió. Tot i això, soc una persona molt activa i vaig estar prop de tres setmanes al llit. No podia fer re més. 

Com va ser tornar a pujar a la moto?

— Va ser al kàrting de Sallent i va ser estrany. Em costava molt al principi, però em veia molt a prop de tornar a fer el que m'agrada. Després vaig poder tornar a pujar a la moto a Montmeló i va anar molt bé des del principi, no tenia dubtes. Vaig anar tan ràpid com abans de l'accident. 

Ana Carrasco dins del box

¿Vas notar pressió per no tornar a pujar a la moto per part dels teus pares, tenint en compte la gravetat de la lesió? 

— Gens. Aquesta conversa no es va plantejar mai. Qualsevol mare o pare hauria dit al seu fill que ho deixés estar, però nosaltres no vam tenir mai aquesta conversa. Ells saben que és el que vull i no em van posar en la situació d'haver de decidir o replantejar-me el meu futur com a pilot. El tema no l'hem tocat, saben que és el que vull fer. Al cap i a la fi, no m'havia afectat la mobilitat. Era un os com un altre, però sí que és cert que fa por pensar en les conseqüències que podria haver arribat a tenir. Sabent que no les tenia, la resta era recuperar-se, i sabia que estaria bé.

Després d'un any, sembla que no hagi passat res. ¿Estàs orgullosa de tu mateixa? 

— Sovint ens obsessionem amb objectius com guanyar. A vegades t'acaba jugant a la contra i d'altres t'ajuda a seguir endavant. Al final, quan només veus una meta, hi vas amb totes les teves forces. Ara quan penso, per exemple, que m'agradaria estar guanyant curses, recordo tot el que he aconseguit i com he lluitat per ser on soc, i ho relativitzo. Vaig aconseguir guanyar a Misano i em vaig sentir tan orgullosa de mi... Sempre t'enrecordes de la teva gent, de l'equip, de tothom que s'ha esforçat perquè tu arribis on ets. En aquell moment, però, també vaig tenir una sensació d'orgull molt gran cap a mi mateixa per com vaig lluitar per ser on era. Va ser el primer cop que vaig pensar: "Això ho he fet jo i és l'hòstia".

stats