La primera nit europea a Cornellà

L’Espanyol trencarà dotze anys de sequera continental amb la visita de l’Stjarnan islandès

Quan ara fa gairebé una dècada l’Espanyol va inaugurar Cornellà-El Prat amb una il·lusionant festa amb golejada contra el Liverpool inclosa, l’afició blanc-i-blava, que tot just portava dos anys digerint el mal tràngol viscut a Glasgow, va començar a pensar que aquell nou temple seria el primer pas per tornar a viure nits de glòria pel Vell Continent. Pocs s’esperaven, però, que la travessa del desert fos tan dura. 4.453 dies. O el que és el mateix, 12 anys i dos mesos, el periple més llarg sense jugar a Europa des de la primera participació de l’entitat, el 1961. D’aquests, deu han estat a l’RCDE Stadium, que fins al curs passat sempre havia vist l’Espanyol acabant els anys en terra de ningú, i que enguany podrà conèixer què és el somni europeu. La primera de les sis passes prèvies a la desitjada fase de grups serà aquest vespre (21 h, Esport 3 / Movistar Liga de Campeones), davant d’un rival islandès, l’Stjarnan, més conegut per com celebra els gols que no pas per com els fabrica. Una cita que no es perdrà un Chen Yansheng que encara manté el dolç record de l’últim partit que va viure a l’estadi: l’èpica victòria contra la Reial Societat, passaport per a una competició continental que sempre ha tingut entre cella i cella.

L’Espanyol arriba a la primera nit europea de Cornellà amb ambició i confiança, però també amb prudència. Ja ho va avisar dimarts Granero, que va recordar el mític alcorconazo que va patir amb el Reial Madrid fa uns anys. Però no cal anar a buscar a l’hemeroteca d’altres clubs per trobar-hi avisos. La mateixa història europea de l’Espanyol ensenya que al Vell Continent no s’hi val a badar. N’hi ha prou amb rescatar les participacions europees en què l’entitat espanyolista va debutar a casa. De tres precedents, l’Espanyol només en va superar un, el curs 1976-77, davant del Niça. Els altres dos els va perdre. El primer cas, el 1973 contra el Racing White, tercer classificat de la lliga belga, que va sorprendre els espanyolistes en la seva estrena a la Copa de la UEFA. “No sabíem d’on eren, com eren ni quins jugadors bons tenien. Hi havia poca informació i anàvem a veure què passava”, apunta a l’ARA Dani Solsona, recordant com era per a l’Espanyol jugar a Europa anys enrere. Els belgues, més intensos, van assaltar Sarrià (0-3) en un duel en què els blanc-i-blaus van topar dos cops amb el pal. Tot i la victòria a La Commune (1-2), l’Espanyol no va poder capgirar aquella eliminatòria. Tampoc va ser capaç de remuntar el 0-2 encaixat davant del Montpeller a Montjuïc l’estiu del 1999, ara fa 20 anys, en l’última eliminatòria que disputaria de la Copa Intertoto. A França l’Espanyol també va caure (2-1).

Aquestes dues, però, no han estat les úniques participacions continentals en què els espanyolistes han arrencat amb derrota. El 1965, l’Sporting CP va imposar-se 2-1 a Portugal; el 1998, el Brno va fer el mateix a la República Txeca (5-3); i el 2000 va ser l’Olimpija Ljubljana el que va disparar primer (2-1). En aquests tres casos, però, l’Espanyol sí que va aconseguir capgirar el resultat obtingut en el primer partit i superar l’eliminatòria. Pel camí també va obtenir empats davant l’Apoel, el Teplice i l’Artmedia Petržalka, que reforcen la lliçó: a Europa, ni els més desconeguts regalen res. Ho ha de tenir molt clar un Espanyol que només ha aconseguit guanyar el primer partit en tres de les onze participacions continentals que ha disputat: contra el Hannover (0-1 el 1961 a la Copa de Fires); davant del Niça (3-1 el 1976 a la UEFA) i contra el Borussia Mönchengladbach (0-1 el 1987, també a la UEFA).

Onze de gala

L’RCDE Stadium, per tant, està avisat de cara a l’estrena en la rebatejada Europa League. Ahir va viure un protocol que desconeixia, l’entrenament previ dels dos conjunts, que van exercitar-se de forma consecutiva sobre la renovada gespa híbrida de Cornellà-El Prat, que també estrenarà per a l’ocasió noves porteries i banderins. El tècnic David Gallego, que podrà comptar amb tots els efectius disponibles a excepció de Matías Vargas (l’argentí encara no ha rebut el transfer perquè està tramitant la burocràcia corresponent), té clar que no vol confiar-se per evitar sorpreses, i alinearà un onze de gala que s’aproximarà força als que va presentar contra el Peralada i el Lens. L’entrenador de Súria ha tingut tres setmanes per posar a to un equip que protagonitzarà un dels debuts més matiners en competició europea en la història de l’Espanyol. Només el superen la Intertoto del 1998 (5 de juliol) i la del 1999 (17 de juliol). En tots dos casos, els espanyolistes van perdre el partit d’anada, contra el Brno i el Montpeller, respectivament.

L’Espanyol, que no vol repetir aquest escenari, arrenca un camí que, en el millor dels casos, el durà a Gdansk, a Polònia, el 27 de maig. Un horitzó encara llunyà que ningú es planteja, però que serveix com a motivació per calibrar fins on és capaç d’arribar aquest equip. Anys enrere, però, tampoc ningú es plantejava ser a Leverkusen o a Glasgow. Primera parada, Stjarnan.

Més continguts de