El que digui el cos tècnic
No sabrem mai què hauria passat si haguessin tingut ambició total. Si el Madrid hagués seguit convençut d'anar a guanyar el partit en lloc d'administrar miserablement l'avantatge que havia obtingut en 20 minuts d'intensa prova de stress sobre el Barça. No ho sabrem mai perquè Mourinho es va acovardir. I aquest és el primer títol sense trofeu del projecte Vilanova en aquest inici de temporada: mantenir la capacitat d'intimidació sobre l'aspirant a l'hegemonia, estant encara molt lluny de la pròpia millor versió. Han rebut tant els últims quatre anys que el record els va intimidar.
Hi ha molts comportaments que es mantenen inalterables, com si no s'haguessin produït canvis o perquè hi ha rutines instal·lades des de fa, com a mínim, quatre temporades. Però el cert és que n'hi ha, de moviments, i que l'escenari va mutant amb petits matisos, a priori imperceptibles. Fins al moment, els despatxos de la Ciutat Esportiva i els del carrer Aristides Maillol (on hi ha les oficines del club) actuaven com planetes amb òrbites diferenciades. Amb escassos punts de contacte i més friccions de les desitjades. Un difícil equilibri més o menys assumit per tothom que ha desgastat els protagonistes de banda i banda però que en molts casos també ha catalitzat els èxits esportius de la millor època de la història del club.
En els últims mesos les òrbites s'acosten i el desgel és lent però efectiu. Sense les figures de Pep Guardiola i Manel Estiarte hi ha dinàmiques de funcionament del primer equip que es desbunqueritzen i tanques impenetrables per a qualsevol mortal (fins i tot per a la gent de poder al club) que es relaxen. Els tentacles institucionals de l'entitat van penetrant en un territori verge que controlava exclusivament el cos tècnic. Es tracta d'un procés subtil que s'intenta pilotar amb delicadesa per no violentar a ningú i assolir la normalitat.
En paral·lel es produeix un debat a la junta directiva entre els que mantenen que incondicionalment s'ha d'executar tot el que es decideixi al cos tècnic i els que defensen que hi ha determinades decisions que no es poden prendre només des de Sant Joan Despí. Com sempre, la màxima dificultat serà trobar el punt d'equilibri. Primer, per evitar que decisions tècniques es tradueixin en crisis institucionals com en l'afer de la Supercopa de Catalunya de finals de juliol. Però també perquè les necessitats de tota mena del club no alterin la tranquil·litat de l'entorn en el qual treballen els artistes. De l'èxit d'aquest procés en dependrà en bona part l'estabilitat dels pròxims mesos.
