RCD Espanyol
Esports 07/10/2021

Vicente Moreno: “No li deia al metge com em trobava; confiava en donar negatiu i poder tornar a entrenar”

9 min
Vicente Moreno és l'entrenador de l'Espanyol des de l'estiu de 2020

Després de rescatar l’Espanyol de Segona Divisió, Vicente Moreno (Massanassa, 1974) afronta el seu segon curs com a tècnic blanc-i-blau amb el desig de fer créixer un equip a qui no vol posar límits. El preparador espanyolista conversa amb l’ARA sobre com està vivint una etapa futbolística marcada per una pandèmia que ha viscut en primera persona. 

¿Es veu millor la vida després de derrotar el Reial Madrid?

— La setmana sempre s’afronta millor després d’una victòria. I, si és contra un equip gran, encara més ideal. Tant de bo fossin així totes les setmanes. Un triomf així de merescut, treballat i reconegut per tothom et dona un plus d’ànims i de força. A veure si ho podem aprofitar de cara al pròxim partit. 

Vostè va passar el covid al mes de juliol. Com es troba?

— M’ha costat. Quan tinc setmanes més apretades amb obligacions més enllà de la feina, encara ho noto. Estic millor que just després de passar la malaltia, però encara no estic al 100% a nivell d’energia. Espero que sigui una qüestió de temps. 

Com recorda aquells dies?

— Malament. Van ser tres setmanes difícils que se’m van fer molt llargues. Vaig estar prou fotut, fins al punt d’haver d’anar a l’hospital. M’enganyava una mica a mi mateix, ja que no li deia al metge realment com em trobava perquè tenia l’esperança de donar negatiu a un test i poder tornar als entrenaments. Pots posar tota la voluntat del món, però si el físic no et dona per a més n’has de ser conscient i aturar-te. Cenyint-me a l’aspecte exclusivament professional, va ser difícil, perquè veus que el teu equip està entrenant, treballant, i tu no hi ets. Encara que l’equip estigui en bones mans, amb gent professional i preparada que saps que treballarà genial, vols ser allà perquè ets el màxim responsable. Des que soc entrenador no m’havia perdut mai cap entrenament. El fet que tu hi siguis ajuda els jugadors. 

Va haver de delegar en el seu cos tècnic la gestió d’alguns entrenaments i amistosos de pretemporada. ¿Creu que la seva absència durant aquelles setmanes va poder perjudicar l’equip en l’inici de curs?

— No. Primer, perquè Rufete sempre va estar molt pendent de mi. M’aturava més que m’empenyia per tal que em recuperés bé i pogués estar tranquil. La gent del cos tècnic està molt qualificada, portàvem un any treballant junts i ja sabien què havien de fer i què els demanava. Els jugadors van posar-hi molt de la seva part. No feia falta fiscalitzar constantment què feien perquè són professionals i saben què fan. A més, tenim eines per mesurar-ho tot. 

Leandro Cabrera va reconèixer a l'ARA que aproximadament el 85% de la plantilla ja havia passat el virus. El de l’Espanyol ha sigut un dels vestidors més afectats per la pandèmia. 

— Sí. Per buscar-li la part positiva, nosaltres dèiem que pel fet d’haver passat el virus un nombre important de jugadors semblava que t’alliberava durant un temps de tornar a passar pel virus. Però realment tampoc és així, perquè vam tenir algun jugador que va repetir amb la nova variant. És una cosa que afecta tota la societat, que està per sobre del futbol, i està clar que ens toca a nosaltres com a qualsevol altre sector de la vida.

Els vestidors dels clubs de futbol estan acostumats a veure lesions de tot tipus. ¿Espanta trobar-se en una situació com aquesta, que pot afectar de manera tan diferent en funció de la persona? 

— Aquest és el problema. En cada lesió més o menys hi ha uns terminis que podem controlar i saber. Però en aquest cas hi ha persones que, un cop passat el virus, els passa factura i tarden a tornar a estar en el seu millor moment. Per a una persona corrent pot no suposar un gran problema, però per a un futbolista professional, que viu del seu físic, de tenir energia i d’estar fort, és un hàndicap important. Per això hem viscut un any i mig dins d’una bombolla, fent molt poca vida social. I tot i això el virus arribava a tots els llocs igualment. 

Vicente Moreno portant la mascareta durant un entrenament a la Ciutat Esportiva Dani Jarque.

Haver passat el covid es nota gaire en el rendiment dels jugadors?

— Sí. Hi ha jugadors que l’han passat, s’han confinat per no propagar-lo i no ho han notat. Però n’hi ha hagut d’altres que sí que ho han notat, han passat setmanes fluixos, anímicament baixos, fins i tot amb risc de lesió. Durant alguns trams de la campanya passada algun jugador va tenir un rendiment més baix de l’esperat per culpa del virus. 

¿Mentalment descentra gaire al vestidor que hi hagi jugadors o membres del cos tècnic passant el virus?

— Gairebé tots els dies ens feien test i estàvem amb un ull posat en els resultats. Era una loteria. I fins i tot algun cop hi havia algun fals positiu o fals negatiu i tocava repetir la prova i haver de deixar algun jugador fora de la convocatòria. Era un caos, sobretot el test previ a una concentració o a un viatge, perquè allà et canviava tot en qüestió d’hores. La gent no ha estat en el nostre dia a dia, però totes les mesures de seguretat que s’han pres, curant-se en salut, han estat exagerades en el bon sentit.

Com ara?

— Fèiem torns per dinar, amb taules separades per almenys dos metres. Barrejàvem jugadors que havien passat el virus amb altres que encara no, perquè si hi havia algun contacte directe d’un positiu, haver passat el virus et lliurava de fer confinament. La gent no es pot ni imaginar la quantitat de coses que havíem de tenir en compte. Ara estan tots vacunats i no tenim problemes, i només passen tests els que tenen símptomes. S’han relaxat els protocols de la Lliga, però el club encara manté els seus. 

El curs passat l’Espanyol va haver de perseguir l’ascens sense poder fer pinya al vestidor. Com van viure aquesta circumstància?

— La primera temporada de la pandèmia [2019-20] ens va agafar al Mallorca a meitat de curs, però ja ens coneixíem i teníem interioritzades les rutines de treball i els mecanismes. Encara que no poguéssim tenir reunions grupals ho anàvem salvant. Però quan vam arribar a l’Espanyol l’actual cos tècnic va ser quasi l’única novetat. Va ser estrany no poder utilitzar el vestidor en els entrenaments. No va ser fins a la setmana passada que vam poder fer una reunió dins del vestidor de la Ciutat Esportiva. Fins fa res els jugadors venien canviats i es dutxaven a casa. Ara ja es poden dutxar aquí i hem pogut començar a entrar al vestidor. Però canvien les rutines habituals del futbol. Les xerrades amb vídeo prèvies al partit les hem anat fent. Les posteriors al partit, si no ho fèiem amb un sol grup, ho fèiem amb grups més reduïts. Ho hem anat salvant com hem pogut. Estem agraïts al club, que ha intentat facilitar-nos en tot el que ha pogut. Hem hagut d’adaptar-nos a una situació nova i ara ens toca readaptar-nos al punt anterior, que també és difícil. 

Li agrada parlar amb els jugadors de forma individual?

— Sí. Sempre hi ha una certa distància, però intento ser pròxim amb el jugador, sabent en quin lloc està cadascú. És vital parlar amb els jugadors a nivell individual perquè així treus més informació, no només de temes futbolístics, sinó personals. És important empatitzar, saber coses d’ells més enllà del futbol. Això també influeix en el rendiment, i és compatible amb ser exigent. 

Fa pocs dies assegurava que volia un equip sense un estil fix. Vol un Espanyol moldejable i imprevisible per als rivals?

— Més que imprevisible, vull un equip que se sàpiga adaptar a les necessitats de cada moment del partit. Tots els entrenadors som pròxims a algunes idees futbolístiques, però el percentatge del que necessites en el teu equip disminueix o augmenta en funció de l’equip que tens i de la categoria on estàs. L’any passat molts equips se’ns tancaven de bon principi. I això t’obligava a jugar molt més en camp contrari amb un joc més posicional. A Primera, aquests percentatges disminuiran. Tots els entrenadors, o la majoria, volem equips vistosos, però a mi el que m’agrada dels meus equips és que siguin capaços d’adaptar-se a les necessitats dels partits i de fer-ho bé en tots els registres. 

Contra el Madrid van destacar especialment dos jugadors, que quan somriuen canvien l’equip per complet: Darder i Melendo. Han de ser la guia de l’equip? 

— Són jugadors de molt nivell, que tenen futbol per donar i regalar. La nostra obligació i el que hem d’intentar és buscar un escenari on estiguin a gust i juguin feliços i còmodes. Són dos jugadors amb molt de nivell. 

Una de les claus de l’Espanyol del curs 2018-19 va ser aconseguir la implicació defensiva d’aquests jugadors. Rubi va plantejar un trivot amb Melendo, Roca i Darder. Jugadors de perfil associatiu però amb un compromís defensiu. 

— Esclar. És que moltes vegades etiquetem un jugador com que no treballa pel fet que tingui més qualitat o sigui més vistós. O al revés. I no té res a veure una cosa amb l’altra. Cada jugador té unes característiques, però avui en dia en el futbol necessites tenir les dues facetes: saber jugar i saber treballar. Jugadors com Melendo i Darder són gent que treballa molt i que tenen bon físic. 

Melendo, per cert, acaba contracte el 2022. Potser caldria fer-li un recordatori a Rufete. 

— Rufete va sempre per davant en tot. Encara que no ho expliqui, ell va treballant. Si se sabés la velocitat a la que va, les hores que hi dedica i com s’anticipa a moltes situacions, la gent ho valoraria. Totes aquestes situacions les té controlades. 

Com va viure l'últim mercat de fitxatges?

— El mercat tenia molta dificultat. El més important és que he vist que el club ha fet tot el que ha pogut i més dins del que podia fer. També valoro molt que me'n facin partícep, que em tinguin en compte i valorin la meva opinió, encara que cadascú tingui decisió en la seva parcel·la. Estic molt d’acord amb tot el que s’ha anat fent i content amb el tracte que em donen. No puc tenir més paraules que d’agraïment. 

Vicente Moreno conversant amb Dani Pendín i Dani Pastor, els seus assistents al cos tècnic.

Vostè acaba contracte el 2023. Han començat a parlar sobre una possible renovació o encara és aviat?

— No, ara mateix no és moment d’això. Hi ha moltes tasques per davant al club. El més important ara és treballar molt, treure bons resultats i que això vagi endavant. Jo estic encantat aquí, estic on vull estar, i del que es tracta és que quan arribi el seu moment, a banda d’estar jo encantat, la gent estigui encantada amb mi.

Abans de l'últim descens, l’Espanyol portava 27 anys consecutius a Primera. Durant molt de temps va acostumar-se a viure a la zona tranquil·la de la classificació i gairebé ningú es plantejava baixar. Ara que acaben de pujar de Segona, el descens es veu com un risc real?

— Un sempre ha de pensar en positiu i ser exigent. Quan estàs en un club important com l’Espanyol, no pot ser d’una altra manera. Però a Primera hi ha els que queden per dalt i poden lluitar pel títol i els que poden baixar. I ningú està fora d’aquesta possibilitat. Només tres equips no han baixat a Segona, això et diu la dificultat que hi ha. El que cal pensar és que cada any que estàs a Primera ho tens més fàcil per fer un equip millor l’any següent. Aquesta ha de ser la idea, anar millorant any a any.

L’Espanyol el va contractar, entre moltes altres virtuts, per la seva experiència en ascensos en les seves etapes com a jugador i com a tècnic. A què ha d’aspirar enguany l’equip?

— El curs passat tots teníem definit l’objectiu. Ara estem en un any que és complicat de definir. Les victòries que aconseguim ens diran on podem arribar. No ens posem sostre. Intentarem guanyar molts partits, millorar i agafar una línia bona. Ara que està venint cada cop més gent a l’estadi tenim una oportunitat única per generar el que es va veure l’altre dia. Ens hem d’agafar a això, a fer les coses bé perquè la gent vulgui venir al camp i estar amb l’equip. Si aconseguim això, amb el projecte que l’Espanyol té entre les mans, crec que pot ser un club important en els pròxims anys. Té molt marge de millora. 

Quantes hores al dia dedica a la feina d’entrenador?

— [Riu]. Si el dia en té 24, n'hi dedico 25. Un intenta, a mesura que van passant els anys, tenir un horari. Acostumo a sortir a les set del matí de casa i, en funció del dia, potser torno a les set de la tarda. Són jornades laborals de deu o dotze hores cada dia de la setmana. Després, quan arribo a casa, intento desconnectar, però tot depèn del moment i de les circumstàncies. El dia que els jugadors lliuren és un dia molt important de feina, perquè és el dia en què tens més hores per poder veure el pròxim rival, preparar els entrenaments de la setmana i deixar-ho tot preparat per poder enfocar la setmana de feina. Potser el dia més tranquil és divendres a la tarda, perquè la feina de tota la setmana està feta, està tot preparat i esperes el moment del partit. 

Té temps lliure?

— El poc temps lliure que tinc intento dedicar-lo a la família, a passejar una mica i poca cosa més. Aficions no en tinc gaires, més enllà del futbol, que és la meva feina i el meu hobby

¿Li pregunten gaire els seus fills sobre què farà en el següent partit?

— Guarden distància. Alguna vegada pregunten alguna cosa, volen tenir alguna informació privilegiada, però no pregunten gaire. Intenten deixar-me tranquil i no parlar molt de futbol. El meu pare és una altra cosa: em truca després dels partits i és la persona més crítica més que he tingut mai al costat. A vegades li dic que li he de donar el telèfon dels jugadors perquè expliqui a ells el que em diu a mi.

stats