Sarrià: un estadi convertit en una placa vandalitzada

BarcelonaL’Espanyol buscarà aquest dilluns (21 h, M. LaLiga) la victòria número 100 a Primera Divisió a Cornellà-El Prat davant una de les revelacions d’aquesta Lliga, la Reial Societat. Ho farà només cinc dies abans que es compleixin 100 anys de la inauguració de la que va ser casa seva durant 74 anys, el mític estadi de Sarrià. Un recinte que guarda bona part de la història del club blanc-i-blau, però que la ciutat de Barcelona no ha sabut homenatjar des de la seva demolició, el 1997. 

En els terrenys on s’ubicava l’estadi hi ha ara els jardins del camp de Sarrià, una zona verda rodejada d’habitatges on el club fa temps que reivindica un record a l’altura d'aquell estadi. Al llarg de l’última dècada, l’Ajuntament de Barcelona hi ha instal·lat fins a tres recordatoris, dues plaques i una lona informativa, on s’especificava que aquella zona havia estat la seu esportiva de l’Espanyol. Uns homenatges que, a banda de ser considerats del tot insuficients per l’afició blanc-i-blava, han estat vandalitzats un cop i un altre per radicals del Barça. L’última placa, instal·lada el 21 de gener, no va durar més de dotze hores abans de ser robada i substituïda per unes pintades. “No hi ha pintura que pugui tacar la nostra història”, reivindicava l’Espanyol, que aquest mes ha habilitat una exposició que commemora els 100 anys de la inauguració de Sarrià a l’històric Dipòsit del Rei Martí.  

El vandalisme amb què han topat els diferents recordatoris contrasta amb el respecte que, durant més de set dècades, va tenir el món del futbol cap a un estadi que va viure en directe com Maradona era expulsat en l’eliminació de l’Argentina d’aquell torneig, o també un dels considerats com a millor partit de la història dels Mundials: l’Itàlia-Brasil (3-2). Els Zoff, Gentile o Rossi van escriure a Sarrià una part del tercer títol Mundial de la selecció azzurra. El temple blanc-i-blau també va ser una de les seus dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. 

Un fortí blanc-i-blau

Tot i que la seva construcció va costar 170.000 pessetes, no va ser fins al curs 1948-49 que l’Espanyol va comprar en propietat l’estadi, que encara pertanyia a la família De la Riva, per cinc milions de pessetes. “Era una època en què els clubs començaven a construir grans estadis. El Reial Madrid acabava d’inaugurar el nou Chamartín, Barça ja tenia al cap el Camp Nou i el Metropolitano ja havia crescut. Amb la compra de Sarrià, l’Espanyol va incrementar el seu potencial, perquè va poder augmentar les recaptacions i aconseguir una gran generació de jugadors que va acostar-lo a la consecució de la Lliga”, recorda Oriol Pagès, historiador i un dels coautors del llibre d’homenatge dels 120 anys del club. A la dècada dels 50, l’enderrocament de les dues masies del barri, Can Negre i Can Poc Oli, va permetre ampliar l’aforament inicial de l’estadi, poc més de 10.000 espectadors, fins als 44.000 seients. Una dimensió que li va permetre ser un recinte respectat pel món del futbol.

L’estadi de Sarrià va estrenar-se el 18 de febrer del 1923 amb un Espanyol-Sants (4-1) i va viure el seu últim partit oficial, un Espanyol-València (3-2), el 21 de juny del 1997. També va viure el primer gol que es marcava a Primera Divisió. Li va marcar Josep Pitus Prat a l’avi d’Unai Emery en l’Espanyol - Reial Unió d’Irun (3-2) el 10 de febrer del 1929. El club blanc-i-blau hi va viure alguns dels millors anys de la seva història: des dels tres tercers llocs en Lliga de les temporades 1932-33, 1966-67, 1972-73 i 1986-87 a la Copa UEFA 1987-88, on van tombar equips històrics com el Milan d’Arrigo Sacchi i l’Inter de Giovanni Trapattoni. Les dades confirmen que era un autèntic fortí per als blanc-i-blaus, ja que allà van guanyar-hi el 60% dels 933 partits de Primera que hi van disputar. A Montjuïc, aquest percentatge va baixar al 46%, mentre que a Cornellà-El Prat amb prou feines supera el 41%. També a nivell golejador, l’Espanyol de Sarrià era el més letal a Sarrià: va firmar una mitjana d'1,96 gols per partit a Primera, pels 1,45 de l’Estadi Lluís Companys o els 1,28 de l’actual RCDE Stadium. 

A Sarrià van forjar-se mites sota pals com Ricardo Zamora i Tommy N’Kono, defenses jeràrquics com Argilés i Pochettino, migcampistes talentosos com Solsona i Lauridsen i davanters amb el gol a la sang com Marañón i Tamudo. “Era un estadi especial, amb partits a les cinc de la tarda i aquells marcadors típics. Els aficionats aparcaven al costat d’on ho feien els jugadors i tenien un tracte més proper a nosaltres. El futbol es vivia diferent, va ser molt dolorós acomiadar-se de Sarrià per les nits inoblidables que hi vam viure”, recordava l’exporter camerunès en una entrevista a l’ARA.

“L’ambient era irrepetible, les grades estaven tan enganxades a la línia de banda que senties l’alè de l’afició. Molts seguidors del Barça em deien que anaven a Sarrià per veure bon futbol”, afegeix Àngel Pichi Alonso. Els derbis, a Sarrià, respiraven un altre color: l’Espanyol va guanyar-ne 20, els mateixos que el Barça. 23 van finalitzar en empat. Dels 24 derbis de Lliga que han acollit Montjuïc i Cornellà-El Prat, els blanc-i-blaus només n’han guanyat dos. L’últim, el 2007. L'RCDE Stadium necessita recuperar la mística de l'enyorat Sarrià.