L’italià errant que es va enamorar de l’Espanyol i va portar el Girona a la glòria

BarcelonaEl 28 d’agost del 2012 va aterrar a Barcelona un barbamec italià cridat a fer grans coses en el món del futbol. Cedit per l’Inter de Milà, Samuele Longo (Valdobbiadene, 1992) era un fitxatge de campanetes per a l’Espanyol, i de seguida va justificar l’aposta. En va tenir prou amb 21 minuts, cinc dies després de firmar, per fer el seu primer gol de blanc-i-blau. La següent jornada va repetir, i va veure la segona groga per celebrar la diana abraçant-se al públic de Cornellà-El Prat.

“Com passa el temps. Ja fa 14 anys, però ho recordo pràcticament com si fos ahir: l’arribada a l’aeroport, l’atenció mediàtica de la meva presentació, aquells dos gols, el primer antidòping... i la vermella contra l’Athletic; no vaig entendre per què m’expulsaven”, explica a l’ARA el futbolista de Treviso, en actiu però sense equip.

Els treballadors més veterans de la Ciutat Esportiva Dani Jarque també tenen molt present la cara de nen, el somriure perpetu d'aquell davanter que només tenia 20 anys, i com alguns veterans com Joan Capdevila –“Vivíem a la mateixa planta i era quasi com un pare”, diu– i Cristhian Stuani, que llavors era periquito, el van apadrinar: “Jo no sabia castellà i com que ell venia d’Itàlia m’ajudava a comunicar-me. Al cap de tres mesos ja m’espavilava sol”, diu.

“És l’equip al qual tinc més estima. Barcelona és una gran ciutat i l’Espanyol un club increïble i el que em va fer debutar com a professional”, diu amb melancolia Longo –va fer tres gols en 20 aparicions de blanc-i-blau–, que l’estiu del 2013 va tornar a Milà per encadenar deu cessions seguides. Amb l’etiqueta de la perla de l’Inter –“Jo no m’hi considerava i no tenia pressió afegida per aquest motiu”, diu–, va vagar per la primera i la segona categories d’Itàlia i Espanya fins que l’any 2020, ja desvinculat de l’entitat neroazurra, va firmar pel Vicenza, l’únic club on s’ha mantingut més d’un any.

L’ascens amb el Girona

Abans amb els seus gols (14) va fer ascendir el Girona a la Lliga per primer cop a la història, l’any 2017. “També va ser especial, perquè ja no era tan jove i tenia més consciència de tot. A més a més vam pujar i vaig ser-ne el Pitxitxi”, explica Longo, que manté relació amb excompanys com Aday Benítez: “És el vestidor més sa en què he jugat mai”. A Montilivi encara es recorda el gol de xilena que va fer contra el Cadis, quan el club trepitjava el fang de Segona Divisió.

“Arribar a la Champions no ho sé... però jo estava segur que el club s’instal·laria a Primera. Ja llavors les coses es feien molt bé”, afegeix el transalpí, que admet entre riures que aquest divendres, en el derbi Espanyol-Girona (21 h, Movistar LaLiga i DAZN LaLiga), serà una mica més blanc-i-blau, tot i que de la ciutat dels quatre rius també en va marxar a contracor. És la cara B de tenir un contracte llarg amb un club tan potent: cada estiu li tocava fer les maletes i començar de zero, sovint sense ni tan sols poder fer la pretemporada amb el nou equip. “Potser canviaria alguna cosa de la meva carrera, però no em penedeixo de res”, diu Longo, a qui sí que li sap greu no haver pogut arribar a la Premier League, el seu “somni”.

Les samarretes dels 19 clubs en els quals ha competit les té repartides entre els armaris de casa seva, de casa dels seus avis i de casa dels seus pares. Una de les últimes és la del Milan perquè ara fa un any jugava al seu filial –a Itàlia pot haver-hi quatre veterans per equip–, on marcava gols i amb la seva experiència contribuïa a la formació dels joves talents. “Fa temps no es parlava de salut mental, feia vergonya dir que anaves al psicòleg o a un mental coach. Jo vaig començar a anar-hi fa poc i m’ajuda moltíssim. Tant de bo que ho hagués fet des que tenia 20 anys”, reconeix Longo, que amb 34 acabats de fer i més de 400 partits a les botes encara té corda per a estona.

És per això que es va inscriure a les sessions de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) que s’estan duent a terme aquests dies. És un aparador per als jugadors sense equip com ell, que va acabar el curs passat a l’Antequera, el club de la ciutat on viu amb la seva família. “Va molt bé per agafar ritme i sensacions. Entrenar-se sol és diferent. Personalment voldria trobar un club de Primera RFEF a Espanya, perquè ens agradaria instal·lar-nos aquí”, diu Longo, el rodamon, ara cansat d’anar amunt i avall, que es va enamorar de l’Espanyol i va fer tocar el cel al Girona.