RCD Espanyol
Esports  /  RCD Espanyol 22/07/2022

Thomas N'Kono: “El Barça no va voler pagar els diners que demanaven per mi”

Entrenador de porters de l'Espanyol

5 min
Thomas N'Kono manté la "il·lusió" per seguir entrenant els porters de l'Espanyol als seus 66 anys

BarcelonaAra fa 40 anys, l’estiu del 1982, Thomas N’Kono va fitxar per l’Espanyol després d’haver-se convertit en una de les sensacions del Mundial que s’acabava de celebrar a Espanya. El camerunès, que acaba de complir 66 anys i assegura que encara manté la il·lusió per seguir entrenant porters, repassa en una entrevista a l’ARA l’operació que va portar-lo a ser el primer porter africà que va jugar a Europa. 

Va ser el porter titular de la selecció del Camerun en el primer Mundial que va disputar el seu país. De quina manera va canviar la seva vida aquell torneig?

— El Mundial d’Espanya ho va canviar tot. A l’Àfrica ja em coneixien, però aquella cita em va donar a conèixer al món. Va ser la culminació per a un grup de jugadors que ens coneixíem molt perquè portàvem una dècada guanyant-ho tot al Canon Yaoundé. En aquell Mundial vam tenir mala sort i ens mereixíem més, podríem haver guanyat el Perú i Polònia, però ens va faltar experiència. Ens vam trobar un ambient al qual no estàvem acostumats, perquè érem jugadors amateurs jugant contra professionals. L’abisme era molt gran. 

En quines condicions jugaven al Camerun?

— Dels 22 seleccionats, només dos o tres eren professionals. La resta no cobràvem res. Jo tenia una altra feina en una oficina, tot i que al llarg d’un any potser només hi estava un parell de setmanes. Sempre estava concentrat amb la selecció o bé amb el club, que havien de demanar permís a l’empresa perquè pogués participar en les concentracions, i ens compensaven el salari que perdíem a les nostres feines. 

El Mundial el va donar a conèixer. Li van arribar gaires ofertes?

— Després del Mundial es va disputar a Nova York un partit entre un combinat d’Europa i un de jugadors de la resta del món. A mi em van seleccionar juntament amb jugadors espectaculars, com els brasilers Zico, Falcão, Sócrates i Pelé, que va ser un convidat d’honor. A partir d’aleshores em van oferir la possibilitat de venir a Espanya. Vaig estar a punt de fitxar pel Racing de Santander, però aquella operació es va trencar perquè es van negar a acceptar una clàusula que exigia que m’havien de deixar anar a jugar amb la selecció quan em truquessin. 

Què va passar aleshores?

— Li vaig dir a la meva dona que marxaríem al primer club que vingués. Em van arribar tres ofertes més: de l’Espanyol, del Fluminense i del Flamengo. Volia jugar com a professional, i per sort la primera oferta va ser la de l’Espanyol, el meu destí era venir aquí. Un dels representants de jugadors més importants d’aquella època a Catalunya, Ramon París [desaparegut el 17 de juliol], va venir a buscar-me al Camerun per ordre de l’Espanyol. Ell va negociar el traspàs, que es va tancar per uns 10 milions de pessetes. Abans també s’havia interessat per mi el Barça, per incorporar-me al filial, però no van voler pagar els diners que demanaven per mi. 

Ara és habitual veure joves que destaquen fent el salt aviat a Europa. Però en aquell moment, amb 26 anys, s’imaginava acabar en algun club europeu?

— No, de cap manera. No teníem aquesta perspectiva, i menys jo, que jugava de porter. La gent no és conscient de les dificultats que teníem en aquell moment, quan només podien jugar dos estrangers als clubs espanyols. I l’elecció dels estrangers era clau per a tots els equips, perquè eren els jugadors que marcaven les diferències. El Barça tenia Maradona i Schuster i, a l’Espanyol, Lauridsen i jo érem els que havíem d’aportar un plus i guanyar punts. 

Com va ser la seva adaptació a Barcelona i a l’Espanyol?

— Teníem molt poca informació de la Lliga espanyola, tot el que en sabíem era el que llegíem en revistes franceses com France Football, que bàsicament publicava els resultats i la classificació. Quan vaig arribar a Barcelona em va sorprendre que els carrers estiguessin buits, perquè molta gent havia marxat fora de vacances. Al principi vivia en un hotel a prop de les oficines del club, al carrer Còrsega, però vaig demanar al club anar a buscar la meva família. Potser pensaven que no tornaria, perquè van fer que Juan Segura Palomares m’acompanyés. 

Va ser el primer porter africà a jugar a Europa. Com va viure ser el pioner?

— En aquell moment no hi vaig donar importància perquè estimo molt el futbol i ho vivia d’una altra manera. Per a mi era un repte poder demostrar que un porter africà pot jugar amb els millors del món. Després van arribar altres porters, com Carlos Kameni, però ja era una altra època, en què s’havien obert els camins per als porters africans. 

Va viure un dels millors moments de l'Espanyol de la història.

— En aquell moment no érem conscients de la dificultat de les eliminatòries que superàvem a la UEFA després d’haver quedat tercers a la Lliga. Es va formar un gran grup, coincidint amb l’inici de la política jo planter i la incorporació de bons jugadors de fora, que vam estar jugant deu anys junts. Encara mantenim el contacte en un grup de WhatsApp, 88. Tot i la final perduda, vam guanyar una gran amistat. Formàvem un gran grup. També teníem bons entrenadors, com Clemente, que a vegades em renyava per com aturava les pilotes amb una sola mà. Depenia de la meva inspiració i de com veia el futbol, una concepció diferent de l'europea. Durant el partit manava jo. 

Quin record té de Sarrià?

— Va ser molt dolorós acomiadar-nos de Sarrià, perquè hi vam aconseguir coses importants i hi vam viure nits europees que no oblidarem mai. Sarrià tenia coses especials, des dels partits a les cinc de la tarda fins als marcadors, el públic aparcant al costat dels jugadors o el fet de coincidir i poder parlar amb jugadors i periodistes pels passadissos. Era una època diferent. Una sòcia del club, la Júlia Contreras, venia cada dia als entrenaments i em preguntava com estava. Va ajudar-me a conèixer millor la ciutat i gairebé va acabar formant part de la meva família. Li deia que era la meva mare blanca. Ara fa un any la vam perdre i va ser dolorós, perquè la seva família l’havia abandonada i jo vaig ser l’encarregat de cuidar-la fins als seus últims dies. 

També va disputar el Mundial del 1994 a Itàlia. Va ser molt diferent?

— Sí, va ser molt diferent per la preparació, encara que els que jugàvem a Europa ja estàvem acostumats a un nivell d’exigència que els que venien del Camerun van patir més. Teníem més jugadors professionals que jugaven a l’estranger i ens vam entrenar a Iugoslàvia amb un seleccionador rus, Valeri Nepomniasxi, que era molt dur perquè treballava molt el físic. Però quan veus que vas aconseguint els resultats ja no dones importància a la duresa dels entrenaments. Ens va faltar ben poc per arribar a les semifinals del Mundial. Quan faltaven pocs minuts, vam quedar-ne fora per una decisió arbitral discutible. Però aquell èxit va donar força a la Confederació Africana de Futbol per reivindicar el futbol africà, que va passar a tenir cinc places per als següents Mundials. Vam canviar la història. 

L’eliminació del Camerun en aquell Mundial va fer plorar un nen italià de 12 anys, Gianluigi Buffon, que temps després va admetre que l’admirava.

— No va ser fins al 1999, quan jugava al Parma, que ho vaig saber, quan va venir al partit que em van fer d’homenatge al Camerun. Me’l va presentar Patrick M’Bouma, que em va dir que seria el proper porter de la selecció d’Itàlia. Poc després va fitxar pel Juventus. És una gran persona, molt humil, i segueix jugant molt bé als seus 44 anys. Abans no teníem nutricionistes, doctors, massatgistes ni gimnàs. El segon entrenador feia el que podia per entrenar-nos. Els porters d’ara són afortunats. Si es cuiden i tenen sort amb les lesions, poden seguir jugant amb més de 40 anys. Perden rapidesa, però saben exactament què poden fer i què no. L’anticipació mental és més ràpida que la gestual. 

stats