Thomas N’Kono: "Agraeixo a Piqué que m’aplaudís per la meva carrera"

BarcelonaThomas N’Kono (Dizangue, Camerun, 1956) no és un exjugador qualsevol. Reconegut porter dels anys 80 i 90, quan vestia amb pantalons llargs “per evitar les rascades a les cames”, és un símbol molt estimat a l’Espanyol, club on va arribar ja fa gairebé 35 anys, després del Mundial del 1982, i al qual segueix vinculat com a entrenador de porters. Reconeix que pateix “bastant” quan veu els seus deixebles sota pals, però en aquesta conversa amb l’ARA mostra el seu tarannà, sempre amb un somriure d’orella a orella.

Com arriba l’Espanyol al derbi?

Exceptuant alguna baixa que tenim, l’equip arriba bé de moral, amb humilitat i ganes de fer un bon partit. És important que se senti fort i, gràcies a la solidesa assolida, tingui més confiança.

Quin és el millor record que té d’un derbi?

Un que també es va jugar a pocs dies de Nadal, l’any 1983, i que vam guanyar a 1-0 a Sarrià. Aquell triomf ens permetia posar-nos quarts, empatats a punts amb el Barça.

Fins a quin punt estudien els rivals els porters d’ara?

A la nostra època era diferent. El futbol ha evolucionat molt, hi ha molts mitjans per veure i conèixer els rivals. Ara els porters han de fer de tot, cada cop són més complets en tots els àmbits. Tot plegat dóna avantatge als porters, però jugadors com Messi tenen un gran repertori de xuts, i el Barça finalitza gairebé totes les jugades en els últims 18 metres.

Diego López contagia seguretat a la resta d’equip?

Quan un jugador veu que si hi ha una pilota aèria el porter l’agafa, que si hi ha un xut, el porter el bloca, el porter transmet tranquil·litat als companys, que saben que no passarà res. No em sorprèn el seu rendiment. Teníem informació detallada d’ell, l’únic que ens faltava era conèixer-lo com a persona. En el dia a dia és molt senzill viure amb ell. És el porter que més es preocupa d’aprendre de tots els que he entrenat. Intercanviar idees amb l’entrenador de porters és molt important, sobretot quan ets veterà, que és quan més et coneixes.

La parella que formen Diego López i Roberto és la millor que ha entrenat a l’Espanyol?

Sí, encara que també he tingut a Gorka Iraizoz amb Carlos Kameni. Es complementen en el treball, tots donen el màxim per ser millors i s’ajuden. Això, dins del futbol, a vegades és difícil.

Si pogués agafar característiques dels porters que ha entrenat, com seria el seu porter ideal?

M’hauria agradat un Kiko Casilla amb la preocupació d’estar tots els dies picant pedra per arribar a dalt, que és el que té, per exemple, Diego López, que es preocupa de voler millorar. Quan Kiko va entendre que si es cuidava i treballava podria arribar més lluny, va arribar al Madrid. És el que més va créixer, a base de treball, sense oblidar Iraizoz o Kameni, que si hagués tingut un ensenyament previ millor, ara estaria en un equip molt més gran.

El va sorprendre que Pau López se n’anés?

Al principi no, perquè m’ho va dir abans. Ens entenem, és com un fill per a mi. Jo volia que es quedés amb mi al club. Quan un pare té un fill, tendeix a protegir-lo, però amb les seves raons em va convèncer, i a vegades, cal alliberar-lo perquè vegi què és la vida. És el que em va passar amb ell. Molta gent es va quedar amb els resultats de l’equip, però no s’ha d’oblidar els punts que va salvar. Ara està gaudint de l’aprenentatge en el futbol professional, i només el temps dirà si la seva decisió va ser encertada. Coneixent-lo, serà un porter important. Va tenir la mala sort d’arribar en un mal moment.

Què té d’especial per a vostè aquest club?

El més especial és el sentiment. Qui ha estat en aquest club es queda amb l’aspecte sentimental, l’acollida i proximitat de la gent de l’Espanyol. Si dones més rendiment, la gent t’estimarà més. No m’esperava quedar-me tant de temps aquí. Jo hi vaig arribar per dos anys [riu], i li vaig dir a la meva dona: “Anem-hi i ja veurem”.

Fa uns dies, a la Gala de les Estrelles del Futbol Català, qui va començar l’ovació que li van dedicar va ser Gerard Piqué. Què va significar aquest gest, per a vostè?

La meva dona, que era al seu costat, m’ho va explicar. Per a mi va ser una agradable sorpresa, ja que dins del futbol, a vegades, els futbolistes més joves d’avui no ens reconeixen. Va ser una grata sorpresa. Aprofito per donar-li les gràcies per fer-me aquest honor d’aplaudir-me per la meva carrera.