Javi Puado: “Vull tornar a Europa amb l’Espanyol”

BarcelonaJavi Puado (Barcelona, 1998) és fill d’un davanter d’Alcalá de Henares que va aterrar a Barcelona per Jaume Creixell i s’hi va quedar per amor. Format a La Masia i al planter del Cornellà, fa més d'una dècada que juga a l’Espanyol, el club de la seva vida i al qual vol deixar empremta. Heroi de l’ascens a Primera contra l’Oviedo i de l’agònica salvació del curs passat, té molt clar que rebutjaria el Barça. Acaba de renovar amb el conjunt periquito, que ha fet un esforç per convertir-lo en el seu pal de paller i en el “capità ideal” d’un projecte que mira cap amunt després d’anys de travessia pel desert.

Quina aturada de seleccions més plàcida.

— Per a l'equip i per a l'afició han estat dies d'estar tranquils i celebrar els set punts de nou que tenim. Estem contents, però això és llarg. L’objectiu és salvar-nos. Molta gent em diu pel carrer "Aquest any a Europa". Bé, cal tocar de peus a terra. Si podem fer coses grans, que ningú dubti que lluitarem per aconseguir-ho.

Tenies millors propostes que la de l’Espanyol?

— N’hi havia d’equips que estaven per sobre a la classificació, però si l’Espanyol se salvava i es feia un bon projecte jo volia quedar-me, perquè és casa meva.

A l'acte de renovació vas dir que t’agradaria ser one club man.

— És molt bonic estar tota la vida al club que t’ha fet professional i que els aficionats reconeguin que has sentit l’amor per uns colors. Però mai se sap, hi ha cops que no pots dir que no.

Portes el gol a la sang.

— El meu pare [Francisco Javier Puado] va jugar a futbol i feia de davanter a l'Osasuna, el Salamanca, el Sant Andreu, el Vilanova, el Vilassar, l'Hospitalet, etc.

De fet, tu neixes a Barcelona perquè ell fitxa pel Sant Andreu i es queda a viure a Catalunya.

— [riu] Exacte. És culpa de Jaume Creixell, que el porta al Sant Andreu, i de la meva mare, que la va conèixer a Barcelona.

És com un psicòleg per a tu, oi?

— Ho he dit algun cop, sí. A veure, ell mai m’ha dit que fes això o allò, però m’aconsella sobre com millorar al camp i a fora. També li consulto decisions importants, perquè ell ha estat tota la vida vinculat al futbol.

El teu primer club va ser el Barça?

— L’escola del Barça. Vaig fer dos anys de prebenjamí i després vaig estar al futbol base des de benjamí B fins a infantil A. Encara mantinc amistat amb Aleñá, Olmo i Oriol Rey. Vaig fitxar per l’Espanyol de juvenil, i abans havia estat al Cornellà.

Fa poc vas dir que no fitxaries pel Barça. Això va generar rebombori, sobretot a les xarxes.

— [riu] No cal que ningú vingui a dir-me "Però si a tu no et volen". Ja ho sé, que no em volen, però la pregunta era "I si vinguessin a buscar-te?" En condicional. Llavors jo responc el que sento. Però vaja, ja se sap com són les xarxes socials.

Entens la decisió de Joan Garcia?

— Sí. Seria un cas diferent, perquè ell és més jove que jo i no portava tant temps al primer equip, tot i que ja era important. Jo em pensava que marxaria, però em va sorprendre que fos al Barça.

I l’afició de l’Espanyol l'entens?

— Esclar. Quants jugadors han anat de l’Espanyol al Barça? Molt pocs. I la majoria no eren tan transcendents com ell ni un mes abans estaven fent un petó a l’escut. És normal que l’aficionat estigui dolgut.

El 2017 tenies les maletes fetes per anar al filial del Madrid. Què va passar?

— Fins i tot el meu entrenador ho va dir en roda de premsa. Jo marxava el dilluns a Madrid per signar i quedar-m'hi, però Chen va dir que si tenia nivell per anar al Madrid podia arribar al primer equip de l’Espanyol.

Encara compagines el futbol amb els estudis?

— Sí, estudio administració i direcció d’empreses a la Universitat de Barcelona. Vaig a poc a poc, agafant unes quantes assignatures per curs. Ara només em falta acabar les optatives de quart i entregar el treball de final de grau. Aviat acabaré la carrera.

Un futbolista de Primera Divisió pot fer vida normal?

— Jo la faig. Vaig a fer cafès amb els amics de tota la vida, del Col·legi Salesians de Rocafort, a la universitat o a passejar pel centre. No visc en una bombolla. També depèn de l’equip en què juguis. Als clubs grans el nivell d’exposició és més alt.

Quin somni tens amb l'Espanyol?

— No cal que sigui aquest any, però vull tornar a Europa amb l’Espanyol. L'últim cop, el 2018, només vaig jugar les prèvies perquè van cedir-me al Saragossa, i m’agradaria viure l’experiència. Estaria bé l’Europa League, la Conference... I si fos la Champions ja seria brutal, però és molt difícil.